La Franja

(Publicat el dissabte 14 de gener del 2023)

Hem iniciat un nou any i per a moltes persones això supose encetar un nou cicle, com començar a escriure en un full en blanc, o com obrir una carpeta nova a l’escriptori de l’ordinador, tractant de superar l’any anterior en nombre i en qualitat d’experiències; però, després dels anys que portem, també som moltes les que mos conformem en, com a mínim, no repetir los errors del passat, superar la cursa sense caure ni fer-mos mal i anar tirant, que prou tenim. Va com va. I és cert, no és fàcil agafar l’impuls i arriscar-se, i començar aventures, i fer (i sobre tot desfer) compromisos. No, clar que no ho és. Per això va com va, perquè vivim en un món on una petita part de la població ja té tot lo que vol i només aspire a tenir cada volta més; una altra, anestesiada per la primera, somie arribar a ser com ells; i l’altra, la més gran, la part més enorme de la societat mundial, desitje simplement, sobreviure, superar l’any, sigue com sigue, no perdre la mà que l’acompanye i li done forces per continuar, no caure malalt i no poder anar a treballar, no fallar. Hi ha molts somnis que no son per la majoria. Hi ha, de fet, massa somnis que queden lluny, massa lluny, de les nostres realitats, dels nostres carrers i de les nostres vides, i allò més preocupant és, certament, la societat adormida i en conseqüència: sorda, cega i muda, que es veu capaç de somiar allò més gran, allò que ens han venut los de dalt, los de més amunt, per distraure-mos i ficar-se la faena més fàcil entre ells. I dins d’este joc de mirar i emmirallar-se jo només desitjo que puguem tindre vides senzilles, fàcils en la mesura de lo possible, allunyades de les necessitats falsament creades per a que consumim i enfortim les classes altes; perquè és cert, Ovidi deie allò del “va com va”, però també afegie: va com volem, com nosaltres volem, com nosaltres decidim i rau en eixe “nosaltres” la voluntat de decidir com vivim les nostres vides i com de lliures som vivint les nostres vides.

Raquel Llop

(Publicat a La Comarca el 20 de gener del 2023)

La província de Terol i, més concretament, les terres altes de la comarca de Gúdar-Javalambre, està vivint una autèntica febre trufera que, en pocs anys, ha transformat l»economia, la demografia, el turisme i la gastronomia comarcals. Sarrión, que s»ha guanyat el títol de capital de la trufa negra, experimenta un continu creixement poblacional de la mà d»un fong que alguns anomenen ja «el nou or negre». Les perspectives immediates són que el creixement de la producció i, per tant, dels seus efectes socioeconòmics, continuarà a curt termini per l»ampliació de les plantacions d»alzines truferes i pels nous regadius que entraran en servei en 2023.

La producció de trufes, estos petits i olorosos fongs negres associats a les arrels de determinats arbres, no és exclusiva de Sarrión i el seu voltant. Les terres de la major part de la província són aptes per a este cultiu, incloses les muntanyes del Matarranya. De fet, des de fa moltes dècades, hi ha als pobles de més altitud d»esta comarca experts dedicats a l»extracció de trufes per a la seua comercialització. La producció trufera és una vella coneguda als pobles matarranyencs més meridionals i propers als Ports de Beseit o de Morella.

El seu aprofitament culinari és, en canvi, una novetat i s»acostuma associar a la potent però jove oferta turística comarcal i a l»aprofitament que en fa dels recursos propis del territori. Potser que des dels fogons de l»hostaleria la trufa hagi passat a les cuines particulars, però no al contrari. Però, per què no hi ha receptes tradicionals als pobles trufers basades o al voltant d»este fong local amb tantes possibilitats culinàries? No es replegava per al consum domèstic, no es coneixia el seu potencial com ingredient alimentari o sempre ha estat massa car per a consumir-lo a les cases llauradores, incloses les productores? La trufa, una vella desconeguda.

Lluís Rajadell.

(Publicat a La Comarca el 27 de gener del 2023)

Fa uns dies, vaig veure a les notícies un reportatge que parlave del ChatGPT, un sistema de xat basat en el model de llenguatge per intel·ligència artificial GPT-3. Es tracte d»un model amb més de 175 milions de paràmetres que ha estat entrenat en grans quantitats de text per fer funcions relacionades amb lo llenguatge. És capaç de donar respostes coherents, ben argumentades i amb sentit a les preguntes que se li han formulat, així com també, donant-li unes premisses bastant senzilles, pot generar textos, escriure poemes i resoldre operacions matemàtiques, entre altres coses.

Molts estudiants ja s’han començat a refregar les mans perquè lo de copiar o mirar d’estalviar-se faena per allà on se pot, crec que tots ho ham intentat fer. Si bé anys enrere alguns s’havien de conformar buscant i rebuscat de forma generalitzada per internet, esperant trobar un llibre de solucions o un treball mig fet a webs com «El Rincón del Vago», pareix ser que tot això s»ha acabat. Al ja citat reportatge, entrevistaven a diferents universitaris, demanant-los la seua opinió al respecte. Alguns d’ells no tenien inconvenient en admetre —amb un bon grau de felicitat— que l»havien fet servir i, a més, ressaltaven la seua eficàcia, qualificant-lo d»increïble. En canvi, altres estudiants se posicionaven en contra defensant que és un autoengany.

Tot i que és una web de pagament, ChatGPT s»ha afegit a l’estratègia de tantes altres aplicacions i ha tret una versió gratuïta limitada. Esta democratització d’accés ha fet que en el món docent s’haigo obert un nou debat sobre com esta aplicació pot afectar als mecanismes d’avaluació de l’aprenentatge que es venien aplicant. La intel·ligència artificial va arribant de forma progressiva per instal·lar-se en tots els àmbits de la nostra vida. ChatGPT és sol un exemple dels molts que vindran. Tot lo que és nou és desconegut, i per això és important buscar fórmules d’aplicació que resulton positives a totes les parts.

Estela Rius

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 21 de gener del 2023)

En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 com a volum 9 dels “Papers d’Avignon” per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i les P.U.Z. Els directors-editors del volum, J. Giralt i F. Nagore, declaren al pròleg que el aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida –tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre es deixa de costat el soslayo de costum, per a tractar-hi com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.  En 359 pàgines tenim ara un esplèndid manual d’aqueixes literatures dels orígens al segle XIII i fins al mateix moment de la impressió del volum. Només flaqueja la primera ponència d’A. P. Lasheras sobre la literatura en aragonès de l’Edat Mitjana on l’autor la presenta com una de tantes  -de soslayo- dins d’un cafarnaüm de llengües i cultures –llatí, àrab, hebreu, occità, castellà, gallego-portuguès, català- tot afirmant que això no se produce de igual manera en ningún territorio afín –només cal mirar a Castella per a trobar-hi una situació quasi idèntica. La segona ponència és un estudi d’O. Latas amb molts materials nous de la literatura en aragonès dels segles XVII-XIX. Les sis ponències següents en dediquen tres a cada llengua per a exposar-hi a fons, respectivament, la poesia, prosa i teatre.  A les quatre darreres dos autors per l’aragonès i dos per al català reflexionen sobre l’ofici d’escriptor – el text de C.I. Nabarro és extraordinàriament crític sobre la literatura en aragonès. Totes les ponències sobre l’aragonès són en castellà llevat de les dues sagueres; totes sobre el català són en aqueixa llengua. Per a futures edicions dels cursos jaquesos s’hauria de corregir la poca presència de l’aragonès a les ponències. Fora ben convenient de dedicar-ne un en profunditat a les literatures medievals en aragonès i  en català, i a un lloc o altre s’hauria de presentar amb detall la literatura catalana dels segles XVI a XIX.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de gener del 2023)

S´ha fet viral el ridícul protocol del lliurament de medalles de la supercopa femenina de futbol. Resulta singular que molts mitjans de comunicació de totes les tendències polítiques hagin parlat de menyspreu i fins i tot de masclisme. El problema no és aquest (que també). A la Copa de la Reina, aquesta persona que dona el nom al torneig, només hi ha assistit una vegada, i mai ha transcendit Però el que és veritablement patètic és el cas de la selecció futbolística femenina, ja que la majoria de les jugadores que anaven sempre a les convocatòries, se neguen a jugar perquè no estan d´acord amb el seleccionador, ni amb el sistema de preparació que du a terme la federació. Aquestes jugadores (quatre o cinc considerades de les millors del món), no volen acudir a la selecció, i la federació s´ha negat a negociar res amb elles, i ha dit que són perfectament prescindibles. Són totes les de l´Eurocopa, menys les del Real Madrid (en un principi també hi eren d´acord, però Herr Florentino les ha fet anar-hi sí o sí). No m´imagino la campiona de 2010 sense Silva, Torres, Villa, Fàbregas i tots els del barça. Doncs bé, molts mitjans de comunicació (especialment els conservadors) s´han manifestat en contra d´aquestes jugadores, titllant-les de consentides, capritxoses o “dives”, i amb expressions com “on s´ha vist que els jugadors triïn als seleccionadors?; és al contrari”. Doncs sí s´ha vist, vàries vegades. La més representativa la destitució per incompetència de Gala León, primera capitana femenina de la Copa Davis, a petició només d´alguns jugadors, entre els que es trobava Rafa Nadal (del que no recordo que se’l titllés de consentit, capritxós o “divo”). Clar que era al revés: eren homes que demanaven la destitució d´una dona. La comparació amb la selecció masculina és evident: Luis Enrique ho ha fet molt bé quatre anys, però ha punxat al mundial: destituït. Jorge Vilda (seleccionador femení) du en el càrrec gairebé vuit anys fent el mateix o menys que Luis Enrique en el mundial: continua. Això sí em sembla un cas flagrant de menyspreu i masclisme amb la selecció femenina.

Antoni Bengochea

*Publicat a La Comarca el 3 de febrer del 2023)

Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.

Fa molts anys que soc amic dels ‘Amics’, i per això em feia il·lusió que la colla ‘toponímica’ conegués la dels nonaspins. A banda de la connexió fluvial, les dues colles estan vinculades per la passió envers els pobles llurs. Podríem dir que, a la nostra manera, posem en pràctica allò de «pensa en global i actua en local». En lo cas dels nonaspins, a banda de moltes altres activitats, han materialitzat aquesta filosofia amb una obra magna: lo Museu Etnològic.

La visita no deixa indiferent ningú, perquè abasta totes les facetes de la vida d’abans, fins a detalls inimaginables. Hi ha coses curioses i n’hi ha d’emocionants. Los més jóvens, descobreixen, i els més grans, a més, recorden. Veure el museu i escoltar-ne les explicacions ajuda a saber d’on venim i, en conseqüència, entendre millor qui som. La llengua pròpia de Nonasp, lo català, és present arreu —no s’entendria el sentit del museu sense aquest element fonamental de la cultura popular de la vila.

En acabat, vam dinar a Batea, a l’altra banda de la ratlla administrativa però no lingüística. I és que, ho sap tothom i és profecia, lo vi de Batea no puja al cap, que puja al cor. I el cap i el cor els dúiem plens del que havíem experimentat al museu.

Carles Terès

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2023)

Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.

Abans la gent dels pobles, quan no estaven al camp o treballant en los seus oficis, feien la vida entre la casa i el carrer; així totes les novetats i qualquer fet per estrany que fore, abans de fer-se de nit ja ho sabien fins els gats. La vida, a viles mitjanetes o menudes com les nostres del Baix Aragó, se podie anar passant sense que callguere la ràdio ni la televisió. Vull dir que, la preocupació principal de la gent sempre ha estat la millora en general, i tindre bona collida d’olives o de blat. Motivacions que omplien totalment les hores de treball o les converses anant a la font, de camí al camp o treballant a la carrera; i los diumenges al bar de la Plaça o del Sindicat.

Però un bon dia del 1962 tot va canviar de dalt a baix, perquè l’Eleuterio Sábado, un emigrat de jove a Barcelona, que tenie fàbrica de cordelleria, va tindre la bona idea de regalar una TV Telefunken al seu lloc, perquè els pobres poguérem veure les notícies i lo pronòstic del temps de Mariano Medina. Encara que lo del temps seguie anant a la seua; altra casa ere lo que nevave als primers televisors quan els posaves en marxa. Una neu fina i constant de la que no cau ni una volva, que els científics ara mos diguen que és la radiació de fondo de microones del Big Bang, que omple l’Univers fa 13800 millons d’anys.

Tomás Bosque