Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)

Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.

«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).

Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.

I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de novembre del 2022)

Ja ha arribat lo canvi d’hora i enguany mos ha trobat, encara, en la roba d’estiu: sandàlies, màniga curta i gorra per protegir-nos del sol. Un canvi d’horari d’una banda inusual, perquè no fa lo temps idoni per escurçar tan aviat les hores de sol; i també discordant, perquè reforça (més) les ganes que tenim de que arribo lo fred i poder minjar-nos a gust les castanyes i moniatos, acostumant-mos a allò que serà la norma d’ara endavant: viure la castanyada de manera atemporal, sense respectar les dates i anant d’acord amb l’oratge, que, com s’escolta dir a tothom, està boig i no és normal! Com ho ha de ser? Vivim en un món que ja fa temps que ha dixat de ser “normal”, de fet, és en gran part (per no dir totalment) culpa nostra, que l’hem volgut anar modificant per acomodar-nos-lo millor a les nostres necessitats i, en esta faena compromesa d’evitar lo inevitable mos hem trobat amb l’elefant a l’habitació. Hem destruït casa nostra per fer les nostres cases i ara estem enfadades “no-sé-ben-bé-en-qui” perquè fa massa calor pel mes al que estem, perquè no és normal no haver tret los abrics de l’armari, perquè encara no podem dormir massa tapades… I un llarg etcètera de queixes que, en el fons, sabem que no van enlloc, i això mos frustra però tampoc fem res per evitar-ho. És més, tirem de doble moralitat i establim una manera única de lluitar pel canvi climàtic, de criticar accions no violentes impulsades per altres persones, com el cas de les noies de “Just Stop Oil” i mos indignem desmesuradament perquè haguen embrutat un marc i un vidre amb sopa de tomata, perquè al final és això, ja que qualsevol obra artística està protegida per un vidre. I durant dies només parlem d’això i de les mil altres maneres de lluitar pel clima que pensem que s’haurien de dur a terme. Indignats de bar i de sofà que arreglen lo món sense arreglar allò que tenen més a prop que res: l’olor a carajillo dels seus comentaris.

Raquel Llop

(Publicat a La Comarca el 11 de novembre del 2022)

Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre de Testaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto de Estudios Turolenses.

Los tres fossars tenen coses curioses: als del Guadalop dominen les làpides individuals, i al del Tastavins los panteons menuts d’una sola làpida vertical que amague els ‘nitxos’ de les famílies. Ara cap poble fique els morts en fosses, en lo típic cavalló senyalant la tomba i una creu en lo nom. Costum mil·lenària que es va mantindre fins a la meitat del segle XX, quan van començar a fer blocs de ‘nitxos’ que primer compraven els més rics, i cap allà dels 70-80, ja es van deixar les fosses en terra, i també va desaparèixer la figura de l’enterrador, que ho feia algun home vell dels més pobres del lloc. Així es va perdre el costum més natural, econòmic, ecològic i estètic, d’enterrar als sers volguts. I tot per la comoditat d’aparentar més civilitzats i rics, posant los ‘màrmols’ i granits relluents dels panteons que hi vedem als documentals. En lo fàcil natural i econòmic que resultaria ara, d’obrir les fosses en una ‘bobcat’ de les que n’hi ha a tots los pobles; i fora ciment dels fossars!

Mirant alguns ‘nitxos’, sembla que estem davant d’una TV a tot color, en moltes flors, més de plàstic que de naturals, dedicatòries i fotografies dels oficis dels finats… Tanta informació que mos fa pensar si no estarem a les portes d’un nou negoci de les funeràries, paregut a les personal biography que ara els fan los amics als que se casen. On se replegarà tota la seua vida des del breç a la tomba, i es podrà descarregar en un QR pintat a la làpida de pedra granítica.

Tomàs Bosque