La Franja

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de maig del 2023)

Segons la dreta votar esquerra és votar ETA i Okupació. Segons l’esquerra votar dreta és Frankisme i desnonaments. Som en campanya electoral i val tot. Per això es pot dir que ETA va assassinar a unes 860 persones, i el “frankisme” va practicar el terrorisme de estat matant a unes 50.000 només en temps de pau (segons les aproximacions més baixes). Clar que per a la dreta el terrorisme etarra és pobre, míser i de baixa estofa, bast i repugnant, amb atemptats davant de tota la gent, mentre que els afusellaments frankistes són patriòtics, organitzats i en llocs discrets i lluny de la gent. Per cada okupació (de les quals les violacions de domicili són menys del 1%) hi ha quatre desnonaments. Segons aquesta proporció per cada hora informativa dedicada a l’okupació, n’hi havia d’haver quatre dedicades als desnonaments. Però per a la dreta les víctimes de l’okupació són “gent de bé”, mentre que les víctimes dels desnonaments són lumpen, brossa ciutadana, pobralla pútrida. D’altra banda, per cada hora informativa dedicada al terrorisme etarra, li correspondrien 58 hores al terrorisme d’estat frankista (però això és passat remot, res a veure amb ETA que és de rabiosa actualitat).  Hi ha un altra diferencia: mentre que dels candidats de Bildu n’hi ha molts que han estat condemnats (en realitat menys del 1%) i han complit les  seves condemnes, els terroristes d’estat frankistes mai hi han estat, perquè la Llei d’Amnistia els va lliurar a tots. Perquè cal recordar que els fonaments de  la nostra democràcia se sostenen sobre la impunitat del terrorisme d’estat frankista. També cal recordar que durant l’“exemplar transició”, hi va haver assassinats provocats per l’extrema dreta i les forces de seguretat (més de dos-cents), amb importants responsabilitats d’autoritats polítiques molt notables, com Fraga Iribarne i Martín Villa. Però és igual, la presidenta de la CAM, Isabel Díaz Ayuso, ho negarà tot, i així ho faran els informadors que treballen per a ella i per a l’oligopoli de la comunicació: Florentino, Ferreras, Inda, Ana Rosa…, o el gran Berlusconi (gran amic de Putin). I teniu present: sense frankisme no hagués existit ETA.

Antoni  Bengochea 

(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)

Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.

Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.

Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!

I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.

Tomàs Bosque

(Publicat a La Comarca el 26 de maig del 2023)

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. .

Líders camperols que s’enfronten a una multinacional que vol fer un gran projecte en terres; que denuncien els problemes ecològics d’un determinat indret. Pagesos que es veuen, sense desitjar-ho, enmig d’un conflicte armat i que han de deixar les seves terres, que queden sense cultivar. Una situació que ens podria semblar a la dels masovers que es van trobar entre la Guàrdia civil i els maquis en aquestes contrades allà cap els anys 50.

Encara segueix l’estigma que la pagesia, com si fossin humans de segona classe, com persones que no passa res si moren, tot i que, en molts indrets del món, són els que produeixen el menjar que manté a les societats. Em ve al cap la distinció social que es feia al territori quan es moria un masover. Em ve al cap la frase que en alguna ocasió es deia als pobles quan tocaven les campanes a morts: «Qui s’ha mort?» «Ningú, un masover». Un senyal del poc reconeixement que rebien. És la mateixa poca importància que se’ls dona a les notícies quan mor un camperol, tot i ser imprescindibles per mantenir les societats d’arreu del món.

Vicent Pallarès

(Publicat al diario de Teruel el 27 de maig del 2023)

Iguals en drets, los habitants de les viles han de tindre assegurats los mateixos serveis públics que els de les ciutats: escola, centre mèdic, una residència geriàtrica, assistència social… També infraestructures: via ampla 5G, pavellons esportius, piscina municipal, vies verdes, monuments restaurats, una oficina de turisme, carreteres en bon estat, autobusos… I lligat a la iniciativa privada: tendes de comestibles, bars, restaurants, cases rurals, caixers automàtics… Moltes d’estes prestacions asseguren la vida quotidiana a totes les edats: que pugues eixecar-te i comprar una barra de pa, que els xiquets tinguen escola a distància pedestre, línia wifi per navegar més enllà, que t’atenguen a la consulta mèdica i a la farmàcia, poder anar a fer la partida i el cafè, que et vinguen a aidar si estàs impedit, desplaçar-te en transport públic per la comarca… A cop de reivindicacions i promeses electorals i en funció de la mida de la població, han anat fent-se unes quantes millores, creant oportunitats de treball, des de les vies de comunicació físiques (carreteres i camins rurals) a les telemàtiques, a l’oferta directa d’ocupacions als serveis terciaris o de la funció pública. Casos comptats, perquè al mateix temps les nostres viles continuen buidant-se. La mecanització agrícola demana menys mà d’obra permanent —un llaurador avui cultiva més terra que una dotzena abans—; i la gran majoria de jóvens,  que estudien —tècnics o universitaris—, rarament troben faena específica a la vila d’origen. La gran Saragossa continua xuclant població a la indústria i empreses que concentre al seu voltant: mig Aragó! Què passe en les piscines, rutes turístiques o festes rurals quan no queden residents per fer rendibles los bars, tendes i restaurants cada dia? Poden continuar obertes escoles i centres mèdics? Un cercle viciós que amenaça en convertir les viles en parcs temàtics per a visitants de cap de setmana o vacacions: un tiquet per entrar i podran visitar monuments i fer rutes senderistes, o llogar-se un pavelló per fer una discomòbil de quintos sense quintos, o contemplar una festa major a càrrec de figurants.

María Dolores Gimeno