La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces
- La declaració va ser un revulsiu en el reconeixement de la llengua catalana a la Franja, però la falta de continuïtat i els atacs a la llengua l’han feta retrocedir
El primer de febrer de 1984, ara fa quaranta anys, disset batlles de la Franja de Ponent es reuniren al castell de Mequinensa, sota presidència del conseller de Cultura aragonès, José Bada, amb la voluntat de normalitzar-hi el català. Una llengua parlada extensament, però exclosa de qualsevol mena de reconeixement.
Els batlles demanaven al conseller de Cultura mesures per a la normalització del català, el reconeixement d’aquesta realitat lingüística a l’estatut de l’Aragó i l’autorització per a ensenyar-lo a les escoles. En aquesta línia, declaraven que la llengua que es parlava a la Franja era el català, rebutjaven denominacions despectives com chapurreau i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Aquest text, ja històric, fou anomenat Declaració de Mequinensa.
En referència a això, Francesc Ricart, que fou coordinador del Casal Jaume I de Fraga, en destaca la importància, perquè era “la primera vegada que es posava sobre la taula la llengua”, en un territori amb realitats i fets històrics molt diferents. “La Franja no té cap nexe d’unió si no és la llengua. La llengua justament havia estat amagada i es provava de fer una empenta en aquest aspecte”, explica.
Després d’haver-se aprovat a l’Aragó un estatut l’any 1982, va aparèixer una oportunitat gràcies a la majoria absoluta del PSOE, que havia nomenat conseller de Cultura José Bada, de Favara de Matarranya. Era un polític que entenia la realitat lingüística i que va promoure llibres de text en català. Sobre això, José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, recorda que la situació era molt diferent de la d’alguns altres territoris. N’és un indicador el fet que aquesta primera iniciativa no aparegué fins una dècada després de la mort de Franco: “Això et pot donar la perspectiva que no hi havia gens d’interès per la part institucional aragonesa. Passa que a la Franja, en aquells anys, la gent volia ensenyament de la seva llengua pròpia, que donava també més possibilitats d’anar a la banda catalana, perquè en segons quins llocs es demana un mínim de català.”
Una política lingüística minsa i insuficient
Una de les principals demanades dels batlles, l’any 1984, era que el català fos reconegut en l’àmbit educatiu i que es pogués ensenyar com a assignatura optativa dins el sistema educatiu. De fet, el curs 1985-1986, ja hi havia 2.500 alumnes que l’estudiaven.
Tanmateix, quaranta anys més tard, el català continua fortament desprotegit i depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. En referència a aquesta qüestió, el sociòleg franjolí Natxo Sorolla explica que ni de bon tros s’ha normalitzat l’ensenyament del català avui dia. Per exemple, a Vall-de-roures, al Matarranya, el català se situa en la setena hora, és a dir, fora de l’horari lectiu, i això significa una càrrega extra per als alumnes i obliga les famílies a encarregar-se del transport. Sorolla considera que, malgrat que no era una declaració de màxims, no s’han aconseguit els objectius mínims: “Els objectius eren bastant limitats, és a dir, la declaració no demanava grans canvis ni demanava màxims, però tot i això no s’han aconseguit.”
Noguera diu que tampoc no s’ha complert en qüestions com ara la retolació dels carrers i places o les comunicacions de les administracions: “Va ser molt més ambiciosa que allò que es va fer al final. Semblava que seria el principi d’un reconeixement més ampli de la nostra llengua, però ja podem veure com ha acabat.” Tot i que reconeix que no s’han complert bona part dels punts de la declaració, Noguero sí que troba que en aquests anys s’ha anat endavant en l’àmbit social. “Fa quaranta anys la gent ni sabia què era allò que parlava, perquè no hi havia tanta interacció. Molts testimonis d’aquella època no sabien si allò que es parlava a la seva zona es parlava en altres llocs. Això passava a la Franja, i descobrien que a Barcelona parlaven el mateix; això avui dia ja no és un xoc, és una realitat.”
Un altre aspecte positiu és que, com més va, més població sap escriure català, principalment els que han pogut fer l’assignatura optativa. Però aquesta manca de normalització ha tingut, sens dubte, efectes negatius per a la llengua, que avui dia es troba en ple retrocés, sobretot entre els infants. Les dades revelen un trencament de la transmissió de pares i fills i una baixada dels parlants habituals. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només l’hi té un 34%. A més, entre 2004 i el 2014 els que sabien parlar el català van passar d’un 88% a un 80%.
Noguero reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien arribar a la mateixa situació que a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la.” Ricart recorda que fa uns quants anys la Franja era reconeguda com el territori dels Països Catalans amb un percentatge d’ús més alt, però ja no és així. “Per exemple, a la població més gran de la Franja, que és Fraga, si tu hi passeges pels carrers o pels espais públics ja no hi sents parlar gaire català. Tot i que l’ús hi és viu, d’alguna manera s’amaga.”
Un avenç lent i fortes reculades
D’ençà de la Declaració de Mequinensa, hi ha hagut avenços, sobretot en l’àmbit legislatiu, però també hi ha hagut reculades importants, especialment aquests darrers anys. En la reforma de l’estatut del 1996 s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament. I, tot seguit, la llei del patrimoni cultural aragonès especificava que es tractava del català i l’aragonès.
La llei de llengües, ja l’any 2009, tot i que no les feia oficials, reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona.
No obstant això, la llei no es va poder desplegar totalment i amb l’arribada al govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) es va impulsar una nova llei de llengües, aprovada el 2013, que feia canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca). Aquest canvi, que negava la unitat de la llengua, era especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va fer perillar la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
Aquesta legislació va motivar mobilitzacions a la Franja i una nova declaració a Mequinensa de vint-i-vuit ajuntaments, la majoria socialistes, però també del PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i fins i tot un el PP, a més de regidors de la Chunta Aragonesista, per mostrar l’oposició a la nova llei.
En tornar al poder els socialistes, l’any 2015, es recuperaren les denominacions “català” i “aragonès” i es va impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua, que no s’arribà a constituir fins l’any 2022. Noguero lamenta que, mentre es va trigar dues legislatures a aconseguir aquestes fites, el nou govern de PP i Vox ha trigat menys de sis mesos “a liquidar-ho gairebé tot”.
L’actual govern de l’Aragó s’ha proposat d’invisibilitzar el català i l’aragonès. Vol modificar novament l’article que diu que “l’aragonès i el català de l’Aragó, en el qual hi ha incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Ahir mateix, el president aragonès, Jorge Azcón, va dir que a l’Aragó no s’hi parlava català i va defensar d’eliminar-ne el reconeixement. Va dir, per exemple, dient que “la gent que viu a Fraga parla fragatí”, que el català “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que la volen imposar.
Azcón ja ha suprimit la política lingüística i ha deixat sense finançament l’Institut Aragonès del Català. En canvi, ha decidit d’activar el projecte “Aragón, Reino de la Luz” amb l’objectiu de reivindicar la història d’Aragó a partir de “la participació decisiva i central en la construcció d’Espanya”.
Un territori que no existeix institucionalment
A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. En l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va oposar a la llei de llengües impulsada pel seu partit i va donar suport a mocions en contra.
Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València.”
En referència a la situació actual, Francesc Ricart diu: “Potser esperaria una actuació decidida a l’actuació del Principat i del País Valencià.” Però creu que a Catalunya sempre hi ha “temor de no fer-se notar perquè sempre hi ha un rebuig al concepte de catalanitat”. Sobre això, explica que l’any 2001, quan es va obrir el Casal Jaume I de Fraga –mitjançant Acció Cultural del País Valencià– “entre altres raons es va fer per evitar la presència del concepte ‘Catalunya’. És a dir, que sembla que el País Valencià tenia més possibilitats de no fer-se notar”, encara que el Principat sigui a deu quilòmetres de la localitat. Sobre això, diu: “Una de les coses que no ajuden a salvar la llengua és aquesta contradicció de dir que no se’ns noti gaire.”
I afegeix que és com si per promocionar el català calgués justificar-se contínuament: “La paraula ‘Aragó’ és absolutament necessària si vols fer qualsevol cosa”, diu. I recorda que quan, l’any 2000, es va impulsar Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català, ràpidament es va afegir “el títol de revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”. I acaba amb aquesta reflexió: “És una capsa molt difícil d’obrir, que seria no la catalanitat de la llengua, sinó la catalanitat del territori. I ja s’encarreguen políticament des d’Aragó de no deixar obrir aquesta capsa de cap manera.” Ara, ell declara: “Jo sóc un ciutadà català de la Franja.”
I ara què?
Una de les grans qüestions és: si després de quaranta anys la situació no millora, sinó que hi ha un retrocés, què cal fer? Un primer fet inajornable és l’oposició a les polítiques lingüístiques del govern de PP i Vox. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, va dir: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden perillar, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”
Noguero troba que ara s’ha de fer, “si més no, el que van fer el 2013”, que institucions i escoles es neguin a aplicar els canvis que vol imposar PP i Vox, perquè la gent ja està acostumada que es facin classes de català, i ara el govern “vol liquidar la llei de llengües i que en cada poble hi hagi un llibre de text, és a dir, en cada poble s’ensenyarà la llengua del poble”. Això, com que és inviable, portaria a fer-ho tot en castellà a excepció de les llengües estrangeres. Per Noguero, cal “alguna mobilització i sobretot començar a fer campanya perquè això no es produeixi o que no tingui efecte”. Si cal, diu, que hi hagi una nova declaració de Mequinensa.
En aquesta línia, la Plataforma per la Llengua ha demanat que el govern aragonès canviï d’actitud, que aturi tots els canvis que ha impulsat, i que complexi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que inclogui la denominació “català” a l’estatut. Una demanda que difícilment es complirà.
Natxo Sorolla diu: “Qüestions que són bàsiques d’aquella declaració que vam fer fa quaranta anys continuen en una situació bastant pareguda o fins i tot més conflictivitzades políticament.” Creu que el pes caurà sobretot en els parlants i el món associatiu. Considera que associacions, ajuntaments i personalitats haurien de fer, sobretot, una feina poc conflictiva, sense parlar, normalment, de la qüestió del nom de la llengua ni de la classe de reconeixement que ha de tenir. Fa referència a polítiques molt més de baix nivell, com ara promoure que l’assignatura de català es pugui ensenyar amb normalitat tota la població, o promoure l’assignatura portant personalitats reconegudes dins l’assignatura i que facilitin l’adquisició de la llengua: “És a dir, treballar molt més amb polítiques de baix perfil que tinguin efectivitat i continuïtat.” Així i tot, creu que els mesos vinents hi haurà més conflicte sobre les llengües, “per la qüestió de l’amnistia, del procés, etcètera. Els parlants tot això habitualment ho associen amb conflicte i ells volen és viure tranquils”.
Sobre l’associacionisme a la Franja, Francesc Ricart és força pessimista. “La presència pública de les associacions que treballen per la llengua és mínima –diu–. Hi són, però no es veuen gaire. I té molt mèrit que hi siguin. Però després d’un temps jo diria que la presència s’hauria de notar molt més.” I afegeix: “Canviar les actituds ja es veu que no és fàcil si després de tot aquest temps s’han fet pocs passos. Aparentment, no es veu gaire, no s’ha avançat gaire i les dificultats continuen essent grans. No hi ha presència ‘militant’, per exemple. N’hi ha molt poca.”
Sorolla diu que, si bé és cert que es troba “relativament envellit” i normalment associat a centres d’estudi, centres literaris, que han promogut sobretot la literatura, ara també hi ha una renovació. I posa d’exemple l’associació Clarió del Matarranya, formada per gent nova i que promou, sobretot, la defensa del català en l’àmbit educatiu. “Per tant, aquí tenim exemples de com evolucionen les coses i com podem, d’alguna forma, canviar cap a nous contextos.” L’objectiu, ara com fa quaranta anys, és salvar i normalitzar el català.
Source: El català de la Franja quaranta anys després de Mequinensa – El Temps
Aquest 1 de febrer es compleixen quaranta anys de la coneguda com a Declaració de Mequinensa. Es tracta del primer pas per a la normalització del català a la Franja de Ponent durant el període democràtic actual. Quatre dècades després, quin és l’estat de salut de la llengua en aquestes comarques? La despoblació, la manca d’ambició dels governs anteriors i l’actual executiu aragonès, integrat per PP i Vox, són obstacles a superar.
L’1 de febrer de 1984, els alcaldes de disset localitats de la Franja de Ponent es reunien al castell de Mequinensa (Baix Cinca) per a reivindicar la normalització del català en aquestes comarques inserides dins l’Administració autonòmica aragonesa. Han passat quaranta anys des d’aleshores i el català continua ben viu en aquestes localitats, tot i que també travessa dificultats. A banda dels obstacles demogràfics, com ara el de la despoblació, hi ha també la deixadesa de les administracions que hi ha hagut a l’Aragó durant el període autonòmic actual. Passivitat que ara es transforma en hostilitat amb el govern liderat per Jorge Azcón (PP) i que compta, també, amb la presència de Vox.
Malgrat aquesta situació política, i d’altres també ben adverses —sobretot la que es va viure durant la presidència de Luisa Fernanda Rudi, també del PP, que va governar amb el Partit Aragonès Regionalista (PAR) entre 2011 i 2015—, el català sobreviu i mostra vitalitat. Tanmateix, les dades indiquen retrocessos preocupants.
Entre altres coses perquè la Franja, que actualment supera els 50.000 habitants, en comptava amb 85.000 a inicis del segle XX. Aquest canvi té conseqüències evidents en l’ús de la llengua. Segons estudis publicats per la Universitat de Saragossa, l’any 2004 el 73,6% dels habitants d’aquests territoris tenien el català com a llengua habitual. Deu anys més tard, el 2014, el percentatge era del 50,1%. Pel que fa al castellà, l’evolució és inversa: si el 2004 el 22,4% dels habitants de la Franja utilitzaven habitualment el castellà, el 2014 la proporció superava el 40%.
Natxo Sorolla es dedica a la recerca sociolingüística a la Universitat de Saragossa. Tot i que confirma que a la Franja la major part dels seus habitants són catalanoparlants —independentment de la seua llengua d’ús preferencial—, admet les dificultats que travessa la llengua en aquest territori. Les vincula, sobretot, als moviments migratoris, en tant que molta població jove “marxa fora de la Franja i hi venen persones que no tenen cap competència en català”. Això fa que la transmissió del català a l’escola siga més necessària que mai. Més fins i tot que fa quaranta anys, en l’època de la Declaració de Mequinensa, quan, segons Sorolla, l’escola era “un complement a la transmissió familiar”. “Ara l’escola és encara més determinant”, diu.
El català a l’escola
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:
La Declaració de Mequinensa va servir per a implantar l’ensenyament del català a escoles i instituts de la Franja, tot i que de manera optativa per als alumnes. Aquesta voluntarietat no ha canviat en quaranta anys, però tampoc no ha impedit que la gran majoria de les famílies aposten perquè els seus fills l’aprenguen. Hèctor Moret, professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i natural de Mequinensa, situa el percentatge d’alumnes que estudien el català en més del 90% a primària i una mica més baix —no massa— a secundària.
El percentatge d’alumnes que l’estudien i de centres educatius de la Franja que l’imparteixen s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. “És una qüestió de perspectives”, indica Moret, que explica que l’ensenyament del català a l’Aragó està “molt lligat als estudis superiors o al futur laboral dels alumnes, atès que molts tenen la perspectiva de marxar a Lleida o a Barcelona”. Natxo Sorolla explica que el factor emocional també influeix en el moment que els pares i les mares vulguen que els seus fills aprenguen català. “És la nostra llengua i es normal aprendre-la”.
Aquestes xifres són encara més valuoses si es té en compte que aprendre català a les escoles no sempre és fàcil. D’una banda, els governs aragonesos sempre han subratllat intencionadament la voluntarietat de l’aprenentatge del català i mai no han tendit a promoure’n el coneixement. Alhora, Sorolla posa l’exemple singular de Vall-de-roures, capital del Matarranya, on l’ensenyament del català es fa fora de l’horari escolar i les famílies que volen que els seus fills l’aprenguen s’han d’organitzar per a recollir-los dels centres educatius, atès que els horaris dels autobusos no quadren amb els de les classes impartides fora de l’horari lectiu. Cal recordar, de fet, que bona part d’aquests centres són d’àmbit comarcal i acullen alumnes d’altres pobles, i que, per tant, el transport escolar els és fonamental.
Alhora, Moret també explica que la condició comarcal de molts d’aquests centres fa que alumnes de la Franja hagen d’anar a estudiar a localitats pròximes castellanoparlants que han demanat l’ensenyament del català a escoles i instituts. La petició ha sigut denegada per l’Administració autonòmica aragonesa.
L’efecte PP-Vox
La importància de l’escola a l’hora de garantir l’ensenyament del català fa sospitar que el Govern actual de l’Aragó actuarà contra aquest àmbit en algun moment de la legislatura. L’esmentada Luisa Fernanda Rudi ja ho va fer contra la llengua, promovent la denominació anticientífica de LAPAO —llengua aragonesa pròpia de l’aragonès oriental— per a negar-ne la catalanitat, si bé l’ensenyament als centres educatius no es va veure afectat. Alhora, la reacció de la societat civil contra aquella decisió política va servir com a dic de contenció.
Però a ningú se li escapa que, a l’Aragó, l’anticatalanisme és un fenomen latent. Moret explica que a les àrees més poblades del territori, fonamentalment Saragossa, però també Osca, Terol o Calatayud, el castellà és la llengua consolidada i l’hostilitat es projecta, també, contra la llengua aragonesa. D’altra banda, les plataformes sorgides en contra de l’ensenyament del català o que fins i tot neguen l’existència d’aquesta llengua a l’Aragó han tingut influència mediàtica, però el seu missatge no ha funcionat a la Franja. I pel que fa al Govern autonòmic actual, aquest encara no ha actuat contra l’escola en català, però ja ha pres decisions contra les llengües no castellanes. En concret, l’executiu ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, i amb això ha desaparegut la partida adreçada a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua o a la Càtedra Johan Fernández d’Heredia, adreçada a l’estudi de les llengües pròpies de l’Aragó.
De fet, en el context dels primers pressupostos aprovats per PP i Vox, en una esmena promoguda pel partit ultra —i acceptada pel PP— s’afirma que tant l’Acadèmia com la Càtedra citades “practican una tábula rasa en aras del adoctrinamiento identitario nacionalista aragonés”. I per això, indiquen, les quantitats adreçades aquests anys a sengles entitats acadèmiques aniran a parar al projecte “Aragón, Reino de la Luz”, que servirà “per a impulsar la restauració i la posada en valor de gran part del nombrós patrimoni artístic de la nostra comunitat autònoma (…) i consolidarà el coneixement històric de l’Aragó com a peça fonamental en el desenvolupament d’Espanya i d’Europa”.
Una descripció vaga d’un projecte indefinit que, tot fa pensar, serveix únicament com a excusa per a buidar de competències les entitats que treballen per la promoció del català i de l’aragonès. Entre altres coses perquè és més explícit el discurs anticatalà per part de PP i Vox a l’hora de justificar la retirada de partides pressupostàries a les entitats acadèmiques citades que a l’hora d’explicar el projecte “Aragón, Reino de la Luz””. De fet, a l’acord de govern entre ambdós partits es pot llegir que “vetllarem per la història i la cultura aragoneses, parts indissolubles de la història i de la cultura espanyola, davant les mentides i les manipulacions interessades del nacionalisme català excloent i expansionista”.
Malgrat aquesta hostilitat, Sorolla recorda que l’ensenyament de català a la Franja no es va veure afectat per les polítiques de Luisa Fernanda Rudi entre 2011 i 2015. Ara, en canvi, l’estabilitat del català a les aules és una incògnita. La setmana passada es va fer pública la intenció de PP i Vox d’eliminar el reconeixement del català i de l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó per a reconèixer, a canvi, “les particularitats lingüístiques” d’aquest territori, entre les quals hi hauria el “fragatí”, un dels eufemismes emprats per a evitar dir “català” a la llengua catalana. Aquesta mesura ja la va prendre el govern de Rudi l’any 2013, amb la denominació esmentada de LAPAO, sense que l’escola quedara afectada. Ara, el desenllaç està per veure.
Abans, el vicepresident aragonès, Alejandro Nolasco, també conseller de Desenvolupament Territorial, Despoblament i Justícia i càrrec més destacat de Vox dins l’executiu, va negar que el català existira a l’Aragó. “Com a mínim ja no diuen que parlem LAPAO”, diu amb ironia José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí.
Nous reptes
Francesc Ricart és una de les persones que van fundar el Casal Jaume I a Fraga, que va tancar el 2010. En canvi, segons comenta, els socis que en formaven part continuen estant organitzats. Aquest activista expressa que el problema del català a l’Aragó és que ,“tot i haver-se respectat la Declaració de Mequinensa, aquesta no ha anat gaire lluny i en quaranta anys no hi ha gaire més”. Ricart critica que el català no haja deixat de ser optatiu a la Franja i que depenga de la decisió del claustre. Un altre activista per la llengua, el psicòleg Quim Gibert, critica que en aquestes quatre dècades la tasca de l’Administració “ha estat testimonial”.
Segons denuncia, les entitats locals de municipis com el de Fraga —l’únic que supera els 10.000 habitants a la Franja— imposen el castellà a l’hora de fer tràmits, així com ocorre en les entitats comarcals com la del Baix Cinca, en les provincials d’Osca o en les d’àmbit autonòmic, “institucions a les quals ens hem d’adreçar els fragatins per fer gestions”. Aquesta dinàmica, explica Gibert, es repeteix en altres municipis i comarques, malgrat que la Constitució espanyola —puntualitza el psicòleg— deixa clar que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I malgrat que l’Estatut aragonès del 2007 s’expressa en termes similars i que el Butlletí Oficial de l’Aragó garanteix, al capítol I de la Llei 3/2013, “el dret dels parlants a l’ús” de les llengües de l’Aragó i “l’afavoriment de l’ús d’aquestes en les relacions amb les administracions públiques”. Gibert conclou que “en el decurs dels darrers lustres, és fàcilment verificable que es tracta de textos amb valor jurídic, però sense cap intenció d’aplicar-los”.
Hi coincideix, també, José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí, que recorda que des de la Declaració de Mequinensa hi ha aspectes previstos en aquell document en els quals encara no s’ha avançat. Es refereix, per exemple, al de la retolació dels topònims en català o al del rebuig del terme despectiu chapurreau per a referir-se al català, que encara es continua utilitzant i que aquell 1984 ja es demanava excloure. Alhora, Noguero lamenta que el català encara no siga oficial a l’Aragó, tot i les successives reformes de l’Estatut.
Malgrat tot, aquest testimoni no és pessimista. “Durant la legislatura de Luisa Fernanda Rudi van intentar traure el català dels col·legis i dels instituts, però no se’n van sortir perquè les famílies no ho van permetre”, recorda. I apunta que si la tònica del Govern aragonès amb el català és d’hostilitat i de persecució, “ells aniran fent i nosaltres els respondrem en conseqüència. Ens tindran davant seu, com fins ara, i amb nosaltres enfront no han pogut fer el que volien”.
Programa del MAGAZIN del dissabte 3 de febrer de 2024
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos en directe per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). Tel. 976 635 263—616 094 447. El programa es repeteix el diumenge a les 9 hores. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:45-11:55.- “Els rostits al forn”. Rubén Martín Mestre , xef favarol als restaurants saragossans “La Flor de Lis” i “Tajo Bajo”.
11:55- 12:30.- Àgora. “El valor de la política ”. Arancha Bielsa, Luis Valén, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer i Elías Satué
12:30-12:40.- Toni Monzó Prior, president de Protección Civil de la Comarca del Baix Aragó- Casp
12:40-12:55.- Neus Valls, psicòloga.
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:10-13:25.- Refranys del Quixot. Bienvenido Giménez
13:25-13:40.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
13:40-14.- Entrevista a … Luis Carví Masdeu, jove favarol, animador musical, col.laborador en moltes iniciatives de la seua vila, és una d’aquelles persones amb les que es pot contar.
Participants: Rubén Martín, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Luis Valén , Ramón Arbona, Toni Monzó Prior, Neus Valls, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Bienvenido Giménez, Alberto Balaguer, Luis Carví, Marcos Calleja i Elías Satué
Bruselas, 31 ene (EFE).- El presidente del Gobierno de Aragón, Jorge Azcón, aseguró este miércoles que en su comunidad “no se habla catalán” y defendió los planes del Ejecutivo autonómico de retirar al aragonés y al catalán el reconocimiento oficial de lenguas propias de la región.
Azcón afirmó que los habitantes de la Franja, la zona oriental de Aragón que limita con Cataluña, no hablan catalán, sino “modalidades lingüísticas propias” y subrayó que “la gente que vive en Fraga (Huesca) habla fragatino”, dijo en declaraciones a la prensa durante su viaje oficial a Bruselas, tras reunirse con el vicepresidente de la Comisión Europea Margaritis Schinas.
El presidente aragonés remarcó que su Gobierno defenderá estas “modalidades lingüísticas propias”, que van “desde el cheso hasta el fragatino”, pero aseveró que no van a “normalizar” ni el aragonés ni el catalán, que “es una lengua que se habla en una comunidad autónoma vecina” y que, a su juicio, quieren “imponer” en Aragón.
“Si lo que alguien me pide a mí es que trague con lo que quieren los independentistas, no lo va a conseguir”, aseveró Azcón, cuyo Gobierno, formado en coalición con Vox, estudia eliminar el reconocimiento legal del que gozan el aragonés y el catalán en la región.
Contra la amnistía
Azcón, que entre hoy y mañana asistirá al pleno del Comité Europeo de las Regiones (CdR), también denunció los pactos del PSOE con Junts y la proposición de ley de amnistía, un tema que, según dijo a la prensa, habló con el vicepresidente Schinas durante su reunión de hoy en la sede de la Comisión Europea.
“En Europa también preocupa mucho lo que está ocurriendo en España. En Europa preocupa mucho que ahora los países de los que se duda de la calidad de la democracia sean Hungría y España, ya no lo es Polonia”, sostuvo el presidente aragonés.
En su opinión, el voto negativo que Junts emitió ayer contra el redactado actual de la ley de amnistía “fue una nueva humillación” y “un nuevo trágala” para el Gobierno de Pedro Sánchez.
Sobre el expresidente catalán y líder de Junts, Carles Puigdemont, Azcón advirtió de que “un chantajista nunca se conforma con un primer pago”, y por esta razón vaticinó que “habrá siguientes pagos”.
El presidente aragonés denunció que, con la actual correlación de fuerzas en el Congreso, hay “comunidades autónomas de primera y de segunda” e instó al PSOE de Aragón a “hacer una reflexión sobre hasta dónde están dispuestos a llegar y si merece la pena”. EFE
II Certamen Relatos LA VEU DEL BAIX MATARRANYA
La Emisora de Radio LA VEU DEL BAIX MATARRANYA, en colaboración con el
excelentísimo Ayuntamiento de Fabara, convoca la celebración del II CERTAMEN
LITERARIO DE RELATO CORTO “LA VEU DEL BAIX MATARRANYA”.
www.escritores.org
El Certamen Literario tendrá las siguientes bases:
PRIMERA.- El ámbito del Certamen es la Comarca del Bajo Aragón Caspe-Baix
Aragó Casp. Serán admitidas en el Certamen tanto las personas residentes en las
distintas poblaciones de la Comarca como aquellas que lo hicieron en su infancia.
SEGUNDA – Se establecen una única categoría:
– ABSOLUTA – Desde los 14 años (nacidos hasta 2009 incluido)
TERCERA – El relato podrá presentarse indistintamente en castellano o catalán,
concursando ambos idiomas en una única categoría
CUARTA.- El tema de esta segunda edición será libre en todos los sentidos. El relato
presentado ha de ser original, inédito y no haber sido premiado ni seleccionado en
ningún concurso literario, antes de la terminación total de éste. Sólo podrá presentarse
un trabajo por autor.
QUINTA.- La extensión del documento será entre dos y cuatro hojas DIN A4, por una
sola cara, mecanografiadas a doble espacio y un tamaño de letra 12.
Con el ánimo de incluir a todos los grupos de edad, el trabajo podrá presentarse de
manera manuscrita, procurando que sea perfectamente legible.
SEXTA – Los trabajos podrán presentarse por correo electrónico, indicando en el
asunto del mensaje la categoría en la que participa y el título del relato y en el cuerpo
del mensaje los datos personales (nombre, apellidos, teléfono de contacto y fecha de
nacimiento) a la siguiente dirección:
lvbm.fm@gmail.com
O bien remitiéndolos a
II CERTAMEN RELATO CORTO “LA VEU DEL BAIX MATARRANYA”
Ayuntamiento de Fabara
Plaza España, 1 – 50793 FABARA (Zaragoza)
Acompañando el relato de un sobre cerrado con el título del relato en el exterior y los
datos personales antes indicados (nombre, apellidos, teléfono de contacto y fecha de
nacimiento) en el interior.
El plazo improrrogable de admisión de los trabajos finaliza el 22 de marzo de 2024.
SÉPTIMA.- El jurado estará compuesto por un miembro de la Junta de la Emisora La
Veu del Baix Matarranya, un representante del Ayuntamiento de Fabara y un vocal
designado por el Centro Educativo CRA DosAguas.
El jurado, cuyo fallo será inapelable podrá declarar los premios desiertos. Asimismo
está facultado para resolver toda cuestión de su competencia que no hubiese quedado
establecida de modo explícito en las presentes bases. El fallo se hará público y los
ganadores serán informados personalmente por teléfono o e-mail.
OCTAVA.- El acto de entrega de los premios se realizará el día 23 de Abril de 2024 en
un lugar y hora que se comunicará a su debido tiempo, siendo condición indispensable
para tener derecho a premio estar presente en dicho acto o representado por persona
debidamente autorizada.
NOVENA.- LA VEU DEL BAIX MATARRANYA procederá a la lectura de los
trabajos premiados en su MAGAZINE semanal. Los trabajos podrán ser leídos por los
mismos autores o bien por un locutor de la emisora.
Aquellos trabajos no premiados también podrán ser leídos en el citado programa
siempre y cuando los autores no expresen lo contrario en los quince días posteriores a la
entrega del premio.
DECIMA.- La dotación de los premios se establece de la siguiente manera:
Primer premio: 200 euros
Segundo premio: 100 euros
Todos los relatos premiados serán publicados dentro del LIBRO DE FIESTAS DE
SANT ROC 2024
UNDÉCIMA.- La participación en este concurso significa la plena aceptación de estas
bases.