Source: Emma Zafón: “Mai hem de subestimar l’opressió que pot exercir un oprimit”
Vaig sentir la necessitat d’explicar esta història per dos factors principals. Per una banda, perquè algunes dones d’esta generació (les naixcudes entre finals dels anys cinquanta i durant els seixanta) que jo coneixia, havien patit en major o menor mesura situacions matrimonials prou incòmodes. Volia explicar com, en un moment històric en el qual ni tan sol existia ni l’etiqueta de violència de gènere, les dones havien viscut una realitat en la que els van pintar que el seu màxim objectiu era aconseguir una hipoteca, casar-se i tindre fills, o a l’inrevés, l’ordre és complement indiferent. Els van vendre este paradigma com la consecució primordial per obtindre la felicitat quan això nos és cert en tots els casos. I per altra banda, s’ha dit molt que la generació dels milennials (els naixcuts als vuitanta i part dels 90) viuen pitjor que els seus pares i mares. Jo no estic d’acord amb esta idea i amb la novel·la vull assenyalar com les dones de la generació de la protagonista van viure en un context molt complicat i, encara així, van obrir camí en molts temes com pot ser el divorci. I ho van fer mentre eren assenyalades i castigades per una societat educada en els valors franquistes. Penso que ara mos pensem totes molt modernes però hem de saber d’on venim i perquè estem on estem. El llibre, en aquest sentit, també vol ser un recordatori de l’historia que han viscut moltes de les dones que ara son les nostres mares i iaies.
La vaig ambientar allí perquè és lo que més conec, i pense que tenie més sentit parlar del meu poble que ubicar la trama en Castelló o en Barcelona, que son ciutats on també he viscut. A més, també faig moltes crítiques de segons quines dinàmiques que es perpetuen al medi rural i això crec que sol ho pots fer del teu poble. Los pobles son com la família, sol qui forma part d’aquest pot criticar-lo, que ho faça un de fora esta mal vist. També tenia clar que volia donar a conèixer Llucena, l’interior de Castelló, la seua parla, el seu caràcter i tot el que som la gent d’allí. Tenia ganes de posar-ho en un text de ficció, per a bé i per a mal.
Era el que tenia ganes de reflectir. Tot i que cada poble és un món, en el món rural es repeteix un poc el patró dels sectors que exerceixen el poder. Entre ells sempre trobem a la gent de ‘classe alta’, als cacics, als potentats. Si bé, a nivell de rols jo sempre destaque a la ‘guardia pretoriana’ que son aquelles dones hereves de la ‘sección femenina’ que estan mol unides al mon ‘beato’ i que representen a les guardianes espirituals dels valors del nacionalcatolicisme. Estes son les dones que perpetuen l’opressió sobre el propi col·lectiu. En aquest punt sempre m’agrada citar un amic meu que diu que mai hem de subestimar l’opressió de la que és capaç d’exercir un oprimit. Això és veu en molts àmbits, i en el cas de les dones, com he dit abans, potser el patriarcat ha aconseguit que elles mateixes siguin les pitjors enemigues de la seva llibertat. De tal manera, aquesta ‘guardia pretoriana’ aconsegueix dividir-nos, evitar llaços de sororitat, i converteix els micropoders en macropoders a nivell local.
Aquesta pregunta si que no l’esperava. Sincerament no tinc ni idea, perquè jo m’he centrat molt en els temes de violència i de relacions de parella i el feminisme té tants fronts oberts… De vegades, com en aquest cas, no m’atrevisc a posicionar-me. El que si que pense és que de vegades hem de relaxar-nos, hem d’aparcar el nostre rol diari i dedicar-nos més temps a cuidar-nos a natres mateixes.
A nivell de poble, al menys del meu poble, si que he observat que s’ha construït una masculinitat hegemònica al voltant dels bous i les vaques. Fins i tot aquells xics que han marxat fora, que han tingut una educació universitària, quan tornen al poble acaben confluint en aquestos espais. He de dir que reflexione moltíssim sobre quina classe de masculinitat sorgix d’una afició basada en la violència i la tortura envers altres éssers vius. Que pot eixir d’ahí? Crec que res de bo.
“Som invisibilitazades perquè el que natres desitgem sempre va per darrere del que els demés volen, que la servitud a la família és el més important”
És una cosa totalment volguda i buscada. D’aquesta manera volia il·lustrar com la cultura i la criança patriarcal s’ha centrat sempre en inculcar a les dones que han de servir a tots els demés sense importar el que elles vulguen. Som invisibilitazades perquè el que natres desitgem sempre va per darrere del que els demés volen, que la servitud a la família és el més important. Al final, acabem convertint-nos en personatges secundaris de la nostra pròpia vida en la que qualsevol té legitimitat per passa per davant teu. Jo això ho he vist molt en ma mare que sempre està pendent de tot, sempre es responsabilitza de tot i li costa moltíssim, encara que jo li dic sempre, dedicar-se temps a ella mateixa. I això en ma casa en la qual no hi havia un ambient conservador, no vull ni imaginar-me en les cases conservadores quina realitat ens podem trobar.
Ah, clar. Jo m’havia currat tot el projecte a nivell de faena dura: escrivint i documentant, i em vaig trobar que l’autor era el senyor que m’acompanyava. Home, doncs molt malament. De veritat havia d’anar un per un dient: “ei, que això ho he escrit jo, eh?”? Jo crec que era una cosa bastant òbvia que qui havia escrit això era la persona no famosa i a dia de hui encara no he entès quina necessitat hi havia d’invisibilitzar-me i de passar per damunt de la meua faena. Hi ha gent que m’ha dit: “dona, però has d’entendre que ell és famós”, i jo dic que no sé què té a vore que ell siga famós amb que no se cite l’autoria completa d’un treball.
Aquesta és la pregunta que pense que gran part de la societat porte molts anys fent-se. Al final crec que el problema és que quan estem enamorades no veiem totes aquestes senyals que a vegades des de fora, o a ‘toro pasado’, es veuen molt clares. De fet, en el llibre m’esforçat molt per aconseguir explicar com funciona un procés de maltractament perquè a vegades pensem que et peguen una ‘òstia’ i després vas a denunciar. El que moltes vegades no és veu es que aquesta agressio comença en l’amor romàntic que porta a un procés minuciós de minvar a la persona, de menysprear-la , de fer que es sentisca inferior… D’aquesta manera, quan arriba el cop la persona que el rep acaba pensa que se’ls mereix. Això fa que a la víctima li costi molt reaccionar, és com la granota que poses en un olla on poc a poc va pujant la temperatura i acabe bullida sense gairebé adonar-se.
Seguim sense parlar-ne, segueix sent un tema tabú. De fet, encara continuen els estigmes envers les dones que l’expliciten. Segueixen anomenant-les ‘marranes’, ‘golfes’ o directament ‘putes’. Que és una temàtica gairebé prohibida es visualitza clarament perquè quan qualsevol entitat, col·lectiu o persona en parla obertament genera reaccions d’un odi inimaginable. Resulta xocant el gran número de persones que s’enfaden quan les dones parlem a les clares de sexualitat, d’educació sexual o de temes relacionats amb això. I quan entrem en matèria de desig sexeafectiu fora de l’heteronormativitat i la monogàmia, la situació encara és més complicada. De fet, pense que aquest és un de les causes que, juntament en moltes d’altres, fa que les dones marxen més de les zones rurals. En fi, crec falta molta educació sexual. I pense que s’ha posar sobre la taula que les dones no som objectes sexuals, sinó que som subjectes sexuals que tenim dret a desitjar i a buscar plaer sexual.
Mira, fins avui ningú m’ho havia dit i em dones una alegria perquè és un de les parts que quan la vaig escriure vaig pensar que m’havia quedat molt bé i fins ara ningú l’havia valorat. No vull explicar-ho molt perquè crec que és algo que ha de descobrir la gent llegint el llibre, però bàsicament comparo els terços d’una correguda de bous amb el sexe. El primer, les banderilles i ‘la muerte’ en el que l’home es ‘quede pajarito’ i ja no val per a res… i no dic res més que vull que ho descobrisquen els lectors.
Si, jo crec que a l’interior de Castelló el procés és molt similar al que ha passat aquí a la zona catalanoparlant d’Aragó, encara que aquí el tema educatiu el teniu molt pitjor. Aquest procés es va iniciar amb el franquisme quant el valencià va ser arraconat com a llengua de cultura i gran part de la gent valencianoparlant va substituir l’idioma. La nostra llengua va passar a ser una cosa de casa, de la intimitat, com diria Aznar; i poc a poc es va convertir en una llengua de segona. A tot això s’ha de sumar l’idea, encara estesa avui en dia, de que parlem mal. Els estàndards de qualsevol idioma es cultiven molt a les grans ciutats i al final la presencia dels diferents accents a tots els nivells és molt reduïda, un fet que no ajuda gens a prestigiar les paraules, les expressions i les parles dialectals de les zones rurals.
“Ens hem de cuidar i agafar forces perquè combatem un enemic amb molta pasta i molt poques neurones”
Bé, estem governats a tot arreu pels “ebrios patanes del jurado”, en referència a l’univers dels Simpson. Llavors hem de tindre clar que ens governen les persones més mediocres i ignorants de tota l’esfera política i hem de saber com respondre a tot això. L’opció idònia seria crear un soviet anarcorural catalanoparlant que ens permetrà tombar tot d’una el capitalisme i l’espanyolisme, que per al cas, van de la mà. Com que això no ho podrem fer, ens tocarà intensificar la lluita en l’àmbit cultural, consolidant i ampliant nous espais. Ens hem de cuidar i agafar forces perquè combatem un enemic amb molta pasta i molt poques neurones. I no sé quina de les dos coses, si la pasta o la falta de neurones, és més perillosa.
Ara mateix no puc fer res més. No tinc temps material ni energia mental com per posar-me a res. Vaig sempre molt arrastres sobretot perquè escriure este llibre no m’allibera del treball assalariat. Per tant, he de combinar les dues coses i per mi es una càrrega molt gran. Si a l’estiu tinc algun ratet lliure i he recuperat forces pot ser començo a fer algo. Crec que tampoc es necessari fer tantes coses. De fet, estic en contra de treballar tant…
Source: “La gente tiene miedo a hablar aragonés por un complejo lingüístico de inferioridad”
Los sociólogos Antonio Eito, Chaime Marcuello y Alejandro Pardos y el especialista en estadística José Ángel Iranzo presentan una investigación sobre el uso actual del aragonés en el Alto Aragón.
“A la gente le da miedo hablar aragonés porque tienen un complejo lingüístico de inferioridad ya que les han hecho creer durante décadas que están utilizando una lengua fea y vasta. Pero está habiendo un cambio ya que ahora la gente vive lo rural con orgullo“, valora el sociólogo de la Universidad de Zaragoza Alejandro Pardos, que junto a sus compañeros Antonio Eito, Chaime Marcuello y Alejandro Pardos y al especialista en estadística e investigación operativa José Ángel Iranzo han realizado una una investigación sobre el uso actual de esta lengua en el Alto Aragón.
Se calcula que unas 24.000 personas manifiestan tener conocimiento de aragonés y 8.000 de ellas lo utilizan de manera cotidiana con su familia, con otros vecinos, en el trabajo o en sus relaciones con la administración, especialmente entre personas de mayor edad.
Este trabajo se basa en 1.000 encuestas de campo realizadas entre abril y agosto de 2023 en 60 municipios de toda la provincia de Huesca (Hoya de Huesca, Jacetania, Alto Gállego, Monegros, Somontano, Sobrarbe, Ribagorza y Cinca Medio) y las Cinco Villas de Zaragoza.
Además de la ayuda económica de la Cátedra Johan Ferrández d’Heredia de Lenguas Propias y Patrimonio Inmaterial de Aragón, apoyada por la extinta Dirección General de Política Lingüística (eliminada por el actual Gobierno de Aragón PP-Vox), ha contado también con financiación de las Comarcas de Jacetania, Ribagorza y Hoya de Huesca.
Según esta encuesta, el mayor porcentaje de habitantes del Alto Aragón que tiene el aragonés como lengua predominante está en la franja de 60 a 74 años (10,5%), seguida de los mayores de 75 años (9,5%), la franja 45-59 años (8%), 30-44 años (6%) y 15-29 años (5,8%).
Además, el 25% de los mayores de 75 años usan el aragonés y el castellano por igual. Por detrás están los de 60.74 años (18,4%), 45-59 años (15,5%), 30-40 años (13,5%) y 15-29 años (12,9%). Todo ello revela un grave problema de relevo intergeneracional “que puede contribuir a la desaparición de la lengua”, advierte Alejandro Pardos.
Además, el 48% de los mayores de 75 años hablan en aragonés en un día cualquiera, un porcentaje que iba reduciéndose conforme bajaba también la edad de los encuestados hasta el 27% entre los de 15 a 29 años. Y ocho de cada diez aseguraron entender el aragonés, aunque eran muchos menos cuando se les pregunta por competencias básicas como hablar (34%), escribir (29%) o leer (69%).
Según esta misma investigación, el mayor porcentaje de hablantes habituales de aragonés (en cualquiera de sus variedades) está en Ribagorza con un 31,8%, seguido por el Cinca Medio (18,1%), Somontano y Jacetania (13,6%), Alto Gállego y Hoya de Huesca (9,09%) y Sobrarbe (4,5%).
Antonio Eito considera que esta investigación demuestra que “el aragonés es una lengua viva que sigue usando en el territorio aunque sufre lógicamente los procesos de minorización y no oficialidad y resiste mucho más en las relaciones familiares y en municipio más pequeños donde hay más relaciones de proximidad”.
Mientras, Alejandro Pardos destaca que pese a que mucha gente utilice el aragonés en su día a día “el problema es que como hay una falta de conciencia lingüística muy grande, ni siquiera ellos lo saben”. Por todo ello, reclama una mayor promoción de las lenguas y sobre todo de dignificación “para hacer entender a la gente que hablar aragonés es un tesoro y no implica nada negativo”.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.