La BBC» Blog Archive » La planificació lingüística del PP o la minorització del català.

El mes de març, la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, reclamava un «bilingüisme integrador i equilibrat» en totes les comunitats amb una llengua oficial a més del castellà, tant en l’àmbit institucional com en el de l’educació.

Un repàs a algunes de les accions del Partit Popular (i actors afins) des del 2010 en matèria de política lingüística permeten veure el cinisme d’aquestes declaracions i l’estratègia planificada de minorització (i substitució) del català pel castellà. Resta lluny del meu ànim tenir un esperit victimista respecte de la situació de la llengua, però una cosa és lamentar-se tothora i una altra no denunciar l’assetjament polític i jurídic a què es veu sotmès el català.

Tal com es pot veure en l’infograma, des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 s’han prodigat accions que afecten l’arquitectura institucional que s’ha construït al voltant del català. L’exemple més clar és la liquidació de la Direcció General de Política Lingüística de les Illes i la degradació del rang del català de requisit a mèrit en la funció pública. Més recentment, acabem d’assistir a l’esperpèntica roda de premsa de Dolores Serrat, consellera d’Educació del Govern aragonès, que no ha dubtat a qualificar el català de la Franja com a aragonès oriental «para que no se confunda con otras lenguas». El Govern d’Aragó segueix d’aquesta manera els postulats de grups radicals secessionistes, tal com denuncia el sociòleg Natxo Sorolla.

Vista la situació, podem esgargamellar-nos i qualificar d’esperpèntics –com jo mateix he fet unes línies enrere– i de ridículs segons quins posicionaments; fins i tot podem mostrar la nostra perplexitat. Però suposo que tenim clar que això no serveix per a res, i que cal fer front a les agressions que pateix la llengua al llarg del territori d’una manera més determinant. Proposo tres eixos d’actuació:

  1. Denúncia sistemàtica a nivell internacional per via governamental, institucional i també individual. Cal utilitzar la xarxa de delegacions de la Generalitat de Catalunya a l’estranger i tots els mecanismes al nostre abast per guanyar complicitats. Em fa l’efecte que en aquests moments hi ha més gent que opina que, més que víctimes, som botxins (aquí teniu un exemple ben il·lustratiu que implica involuntàriament al Messi ).
  2. Des de Catalunya hem d’excel·lir en recerca, en condicions laborals, en estudis, en serveis, etc. El Principat ha de ser pol d’atracció de gent de les regions limítrofes que vegin en aquest país un lloc on fer possible les seves expectatives. Les repercussions sociolingüístiques són més que evidents si, posem per cas, perpinyanesos i fragatins orienten les seves vides cap a Catalunya.
  3. I finalment, cal un pronunciament inequívoc de la coalició que dóna suport al Govern català en relació amb el PP. No es poden establir pactes amb un partit que aspira a anorrear la llengua, ni tan sols sota l’argument de la greu crisi econòmica que vivim. Perquè la crisi econòmica no és la causa, és la conseqüència d’una altra crisi més profunda, la de valors. Els governs s’haurien de regir per valors, i si ho supeditem tot una altra vegada a l’economia no haurem entès res; en canvi, estic convençut que posant els valors (polítics, econòmics, cívics, democràtics, lingüístics, etc.) que uneixen el sobiranisme en primer terme, albirarem un horitzó il·lusionant.