La Franja

Per molt que diguin que hi ha diferents Partits Populars, el PP espanyol és el mateix pertot. Pertot on governa aquesta sinistra organització s’aplica amb entusiasme al vell projecte d’arraconar el català (i altres llengües), a fi de deixar-lo en les millors condicions per a completar el vell somni d’una Espanya uniforme, neta d’una diversitat per la qual senten una aversió profunda, almenys els monolingües hispànics que governen el partit. Els altres estan al servei d’aquests i dels seus objectius. Les idees i discursos, sorgits de la mateixa factoria, i les estratègies són les mateixes, però, naturalment, s’adapten a cada realitat. On la llengua catalana és més feble l’envestida és més radical.

A la Franja de Ponent, on la llengua és realment feble i està amenaçada de residualitzar-se amb una generació, ara s’han llançat en picat contra el català amb l’estratègia més radical i desvergonyida: el secessionisme. Una estratègia que sempre han practicat també al País Valencià i han intentat a les Illes, tot i que allà no els ha funcionat i, en conseqüència, han de carregar tot el pes en altres fronts.

El secessionisme es combina amb una altra estratègia que porta la marca inequívoca de la casa: un discurs camuflat de proteccionista de les modalitats lingüístiques que posa èmfasi en el fet que la suposada protecció es fa sense imposicions. L’objectiu és que els ingenus es beguin aquest pseudoliberalisme immaculat i no vegin la implacable imposició de la llengua espanyola pertot arreu.

Amb el secessionisme es tracta també de concentrar l’atenció sobre el nom i la identitat de la modalitat lingüística, i desviar-la de les qüestions relacionades amb el seu ús. La nova llei de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón redueix aquesta suposada protecció i promoció al reconeixement teòric d’alguns drets individuals, com el dret d’adreçar-se en les modalitats a les autoritats, sense obligació d’aquestes de respondre-hi, o el dret de rebre’n ensenyament a l’escola de manera voluntària. És el que voldrien fer a les Illes Balears, al País Valencià i al mateix Principat, si ho poguessin fer. Convertir el català en un instrument voluntari per als individus, sense cap obligació per a ningú i amb la mínima o nul·la pressió social per a utilitzar-lo, mentre per a l’espanyol es mantenen les condicions contràries, promogudes d’ençà de temps immemorial. El camí, com dèiem, cap a l’extinció.

Qüestió greu —part fonamental del secessionisme— és la maniobra consistent a intentar desconnectar el català d’Aragó de la normativa comuna de la llengua, que és el mateix que separar-lo brutalment de la resta del català. Veurem con funcionarà, si arriba a funcionar, la projectada Acadèmia autonòmica dos en uno. Veurem si introduirà un conflicte a la valenciana o a la gallega. Però millor que no ho vegem, i que la solució del problema comenci per l’únic remei eficient: a les urnes fer fora del poder la sinistra organització.

Gabriel Bibiloni, lingüista