(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte set d’agost del 2010)

Tot fent memòria del record de l’Honorat del Rom durant la seva darrera detenció davant les runes del Venus, cinema, teatre i sala de ball on s’havien celebrat la proclamació de la República, on havent-se amarat d’aigua durant les inundacions del 1931, va ser també per la Guerra Civil decorat de fons presidit pel corn de l’abundància d’escaiola pintada, on durant les sessions dels anys d’adolescència del primer cinema, les llotges a la foscor aixoplugaven els enamorats que no tenien més lloc on anar per no rebre garrotada sota el pudor malaltís del règim en ordre d’aquells dies…
Quan també ens ve a l’esment l’Eden, acollint les actuacions de Madamfransuà acompanyades al piano per l’Aleix de Segarra tocant aquelles notes avui indubtablement perceptibles a les nostres oïdes només que tanquem els ulls un efímer instant, i evoquem aquell escenari amb motllura de fantasia barroca construït amb guix policromat formant part del cafè concert que hagué de ser demolit en tres vegades donant lloc, a la tercera, a la més dramàtica, la del teatre…
Quan d’aquests escenaris les veus en sobreïxen memòria, història i emoció d’un país perquè de l’Arquimedes Quintana, de la seva filla, la Júlia, del Nelson, de la Carlota de Torres amb la seva lleial Carmela, del Joanet del Pla, de l’Atanasi Resurrecció, de la Malena, de la Vidua Sallerés, de l’Arnau Terrer i de tants altres les paraules escrites que els van donar la vida, ressonen harmonioses i poderoses com si esdevinguessin paraules dites…
Direm, cinc estius després de la mort prematura d’aquest gran autor, paradigma ja per sempre més de la mal•leabilitat i de la riquesa de les nostres lletres, que farem aquí un altre, tot i que petit i modest, no per això menys pregon i sincer, homenatge a Jesús Moncada, qui fou capaç de fer moure els seus personatges entre les pàgines que escrigué igual que titelles vives sotmeses al fil del més prestidigitador dels titellaires, direm, dic, amb profunda admiració, que malgrat la desaparició de la vila, com l’Au Fènix que es regenera de la seva pròpia anihilació, d’una població negada, plena d’escenes, ell n’ha fet ressorgir una gran obra d’art, una d’universalitat humana.

Marta Momblant Ribas