(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de juliol del 2010)

La filosofia prové de l`ànsia de saber connatural a tot ésser humà. Per lògica aquesta ànsia de saber roman vedada als animals (als no humans). I l’ànsia de saber, segons ja deien els presocràtics, prové de la curiositat. Per què Déu ens va crear curiosos? Què no ho veia, Déu, que la curiositat ens duria al pecat i la filosofia natural entraria en contradicció amb la Teologia? No ens creà a la seva imatge i semblança? Clar que Déu era molt curiós i volia saber com se’n sortiria l’home de tot això (sí, l’home, genèric, com ho diu la Bíblia).
Segons diu el relat del Gènesi, l’home (genèric) era un animal especial, destinat al paradís. Déu ho compartia tot amb ell, menys un petit espai exclusiu de la AUCTORITAS: L’Arbre de la Ciència del Bè i del Mal. L’home (genèric) no podia conèixer les essències del saber i de l’ètica, ni podia governar ell sol el seu comportament, perquè no era lliure per fer-ho; depenia de la AUCTORITAS. Aquesta és, segons el Gènesi, la base teológica que manté l´equilibri de la relació entre el Creador i el seu Pigmalió. Però la DONA era massa curiosa i la seva curiositat va ser la primera esquerda d’aquesta relació que va acabar esquinçant tot l’edifici. En resum: va voler ser la primera filòsofa i ho va fer malbé tot. La malsana curiositat femenina va dur a l’home (genèric o no) al pecat més gran que podia cometre: l´INSUBORDINACIÓ. La resta la coneixeu: expulsió del paradís per a sempre, a més a més de parir amb dolor, treball obligatori, precarietat de la terra, etc.
I aquest és l’estigma de la humanitat, segons la Teologia: l’home (genèric) neix INSUBORDINAT. Si vol, pot netejar aquest estigma original o genèric amb el Bateig, i si torna a brotar, sempre té la Penitència; però si no vol curar la innata nafra de d’insubordinació, li esperen les calderes de Pere Botero.
A propòsit, la DONA, a causa de la maledicció de Déu quan la va foragitar del paradís, adquirí una segona subordinació, una nova AUCTORITAS: L´HOME (mascle). Gènesi, 3,16.

Antoni Bengochea