Viles i Gents
5 June, 2010
Celma
(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 5 de juny del 2010)
Aquest hivern, venint de Cal Ganso, una masia de Lleger al Penedés, vam decidir que havíem de pujar a Selma a la serralada del Montmell, ja tirant cap a Santes Creus, i no us deixeu torbar per la grafia, perquè en els més antics documents, i ja n’hi ha del segle X, se cita més amb C que no amb S, ja siga Ceume de l’any 978, i tot un seguit de Celma i Zelma per tota l’Alta Edat Mitjana. I per què Celma us preguntareu? Doncs perquè és el nom de companys i amics de la Codonyera, i sempre m’ha interessat de saber d’on venien els seus avantpassats i els de moltes altres persones del lloc, i en general de la comarca —és ben possible que a Vall-de-roures, per esmentar una altra vila on tinc també companys i amics d’aquest nom, els qui el tenen com a cognom poden passar del centenar. Es tracta d’un nom propi d’origen àrab derivat de l’arrel slm, molt productiva, i que té el sentit de “salvar” —la coneguda salutació musulmana As-salam ’alaikum hi està relacionada. Per anar a Selma cal deixar la carretera al Pla de Manlleu i seguir una pista que, quan nosaltres hi vam ser, amb la pluja suau però persistent, era quasi intransitable, feta un fanguissar, i de poc si no ens hi quedem atrapats. Vam decidir seguir a peu els tres o quatre quilòmetres que faltaven. Mullats i enfredorits descobrírem finalment entre la boirassa el tossal on es troba la vila de Selma, abandonada des de fa uns cinquanta a setanta anys, i això que havia estat un important castell des dels temps de la conquesta, centre d’una comanda dels templers, que en ser destruït aquest orde passà als hospitalers. Tot era una ruïna, carrers intransitables, parets caigudes, portals esventrats, i el fred i la mullena que ens aclaparaven en aquest llogarret en dissort, que escriu l’únic poeta que se n’ha sabut inspirar, en Francesc Pàmies i Mateu, i afegeix:
Església tota enrunada
cementiri profanat;
què vas fer, Selma oblidada?
Artur Quintana i Font
Comments