Tomàs Bosque és un històric de la Nova Cançó: la primera veu en català que ens va arribar des de la Franja de Ponent. El 1977 va presentar Cuando los tiempos vienen mejores (Novola) un disc on hi havia dues peces en català i el 1978, Tomás Bosque (Novola), tot en castellà. Des d’aleshores només trobem cançons seuen gravades en directe al llibre-disc Primer Encuentro de la Música Popular de Aragón (Prames, 2019). Ara ha tornat a l’estudi i el resultat és l’excel·lent llibre disc Canta Desideri Lombarte (Ascuma), en què en musica vuit poemes i afegeix, al començament i al final del disc, dues cançons amb lletra pròpia. Amb 76 anys, el cantant de La Codonyera es mostra ben actiu i anuncia que té previstos més enregistraments.

Acabes de publicar un disc amb poemes de Desideri Lombarte. Abans que es pengin a les xarxes, estrenem “La meua pàtria menuda”. Parla’ns d’aquesta cançó.
“La meua pàtria menuda” és la segona cançó del disc. La primera té lletra meua i es diu “Muntanyes del Matarranya”, vol situar l’oient dins de la geografia de la llengua catalana i que el que escoltaran a partir d’aquí és el Matarranya de Lombarte. El poeta parla de la seva història d’amor i d’odi a la seva pàtria. Vaig imaginar una melodia i vaig posar-li un ritme que em pensava que serviria per a una part de la cançó. El que passa és que després, en fer els arranjaments, s’ha quedat a tota la cançó i sembla una mena de lletania. Al final, abans de la darrera estrofa hi ha una melodia que dona un altre caràcter a la resolució del poema, quan diu que vol morir-se aquí, que és la meva terra, la terra dels meus amics.

Per què ara, un disc de Desideri Lombarte?
Perquè jo ja he escrit moltes cançons, i amb Desideri Lombarte tenim una història quasi familiar. Amb l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) som com una família i Desideri va ser-ne un dels fundadors. És el gran poeta de la Franja. Tots els que han cantat en català a la Franja han musicat Desideri Lombarte. Ara m’he jubilat i he pogut dedicar temps a aquest vell projecte. Sé que fer un disc en aquests moments és complicadíssim i que t’has de fer a la idea que no te’l comprarà quasi ningú. A més, l’hem fet amb orquestració i tot això val molts quartos… Ho he pogut fer perquè no tinc fills i perquè la meua dona em dona molt de suport.

Com has fet la tria dels poemes?
Conec una bona part de l’obra de Desideri, i he musicat poemes que m’interessen i que m’agraden. He intentat treballar amb altres poemes, però els he deixat perquè volia que la tria tingués un cert lligam: la pàtria, la mort, l’amor… I, si tinc temps, encara faré alguna cosa més de Desideri.

Tens més material a punt d’enregistrar?
Sí, ja tinc previst un altre disc en català, que es dirà El meu Aragó, on jo parlo de la meva experiència, i on també hi ha lletres d’altres autors. Hi poden anar alguna lletra de J.M. Gràcia, i dels poetes islàmics Abu Bakr al-Turtuxi (2059-1126) i Marj al-Kuhl d’Alzira (1159-1236), adaptats al català per Josep Piera. A més, també tinc un disc de cançons en castellà que m’espera…

Presentaràs el disc a Barcelona?
No ho sé. No, no ho tinc previst. Tinc 76 anys i, si em dedico a anar fent concerts i a anar cap aquí i cap allà per presentar el disc, no podré donar vida a les cançons que tinc preparades i que vull enregistrar.

Tu vas ser el primer a gravar cançons en català a la Franja?
Penso que sí. Hi ha gent que ho ha investigat i m’ho ha dit. El català era la llengua habitual a casa meva i em sembla que soc dels primers que va escriure en català després de la guerra. Recordo molt bé que, quan era xiquet, també escrivia frases en català. Jo soc de la Codonyera i quan era un nen al poble tothom parlava en català. L’ambient era totalment en català, excepte a l’escola. La meua abuela no sabia parlar en castellà. El que passa és que és l’últim poble de parla catalana i al del costat ja parlen en castellà. Confesso que una de les primeres cançons que vaig fer me la vaig copiar una mica de “La jutgessa”, que cantava Guillermina Motta.

La Nova Cançó va ser una de les teves influències?
Sí, és clar. Jo he tingut moltes influències, també de les cançons d’església dels anys 50, és a dir preconciliars, i de la música antiga, el lied, i a partir del 1959, que vaig tenir la primera ràdio, de cançons que s’hi sentien, com “Guantanamera”.

Als anys 70 vas gravar dos discos. Al primer disc, del 1977, hi ha dues cançons en català —que són les que hem comentat que eren les primeres que es feien a la Franja—. El segon surt un any més tard i ja no tornes entrar a l’estudi fins ara. Per què un silenci tan llarg?
El 1978 va ser un bon any. Fins i tot va venir un equip de TVE Catalunya a gravar un reportatge a La Codonyera per al programa Temps de cançons. I vaig sortir a Aplauso, que es feia els dissabtes. Però l’any 79 va caure tota l’activitat dels cantautors, no només la meva, sinó també una de molt coneguda com és, per exemple, la d’Ovidi Montllor. Penso només hi van resistir els més famosos. I cadascú va tirar per la seva banda. Labordeta, per la televisió, i jo em vaig posar a estudiar música. Vaig estar 6 anys fent estudis de música fins que vaig tindre títol de professor per treballar. He treballat de professor de música i vaig muntar la meva acadèmia. He estat tots aquests anys molt centrat en el treball de l’escola i no necessitava cantar.