Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell – Viles i gents