Cinc anys escrivint al Viles i gents

Vaig sentir parlar eixe columnista del Viles i Gents per primera vegada a unes jornades de literatura oral a Calaceit. Aquell home que havia llegit tantes vegades, que escrivie coses tan properes, per fi tenie veu i es deie Carrégalo. Com qui per fi coneix a algú a qui només ha parlat pel messenger. Al cap del temps, me va mencionar si voldria participar al Viles i Gents. I li vaig dir que no.

Segurament va ser una de les poques vegades que vaig saber dir que no. Estava en un pic d’entregues pendents. I com no pot ser d’altra manera, quan les aigües van tornar al seu curs, li vaig preguntar que si recordave la proposta. I aixina fins avui. A columna escrita cada mes i mig des de febrer del 2005. Temps més tard va ser el Viles i gents 2.0, via bloc a Internet. Les trobades de vilaters. Lo llibre de recopilació d’articles. La columna germana a Lo Cresol, del Diario de Teruel…

Segurament que la columna més difícil va ser la primera. Ja la tenia redactada, i fer-la no m’havie suposat excessiu problema. Però  prop de la data d’entrega van ocórrer els fets de la Todolella. No sabia si escriure en reconeixement de tot allò que havíem perdut. I alguna batalla vaig tindre que lidiar.

Una altra columna que més confiances me va costar va ser la del consum de cocaïna. Escriure en plena normalitat que sí, que hi ha farlopa als pubs, no va ser ben encaixat pràcticament per ningú. Però cap argument deia “sí, molta coca, i què?”. Ningú normalitzave la situació. Totes les crítiques reproduïen la maldita foscor.

I aixina ha estat durant estos cinc anys. Encara hi ha qui em pregunte que quan cobrem d’escriure la columna. Si teniu ganes de fer perres i amics, teniu obert lo Viles i Gents de bat a bat. I tant!

Cinc anys escrivint al Viles i gents

mitjançantViles i Gents.