La Franja

Ens hem avesat a viure al ritme de les actualitzacions. Cada matí, en engegar el mòbil, hi ha una xifra dins una bombolla roja que m’indica que és hora d’actualitzar algunes aplicacions. I així fins que arriba un punt en què el dispositiu ja no n’admet de noves, a no ser que actualitze també el sistema operatiu, que ve a ser l’ànima de l’aparell.

Detesto aquesta esclavitud. De fet, ja fa més d’un any que vaig dir prou. Instal·lar-li un sistema operatiu massa avançat és com si a una persona de 60 anys li fas fer un esforç indicat per a una de 30. Si, ja sé allò de la seguretat i bla-bla, però, si voleu que us siga franc, ja no m’ho empasso.

Tanmateix sé que no hi ha remei, que és llei de vida: tard o d’hora hauré d’actualitzar i, més avant, canviar de mòbil, d’ordinador… encara que l’artefacte funcione com una seda, que no haja tingut mai cap averia. Hauré, en definitiva, de fer més gran la pila dels residus difícilment reciclables, és a dir, contaminants.

Ja sé que això és ens passa també amb lo nostre cos. Descartes afirmava en una de les seues Meditacions, que Déu torna a crear el cos en cada moment successiu, que, traduït en llenguatge contemporani, vol dir que el Totpoderós ens actualitza el hard i el software contínuament i sense donar-nos l’opció d’aturar-ho. Heràclit ja havia dit, dos mil anys abans i sense la crossa de Déu, que és impossible que ens banyem dos voltes en el mateix riu, atès que ni el riu ni nosaltres serem els mateixos el segon camí que ens trobem. Actualització absoluta.

A diferència dels ginys (mecànics o electrònics), els humans intentem que el nostre cos —lo hardware— perdure el màxim temps possible en les millors condicions. Per això ens proveïm de medicaments, pròtesis, disciplines, tècniques i tractaments de tota mena i filosofia. I això que som cent per cent biodegradables, no com los trastos que ens entestem a fabricar.

Tot plegat, però, només és una estratagema de fer que els engranatges del creixement mai no s’aturin, que haguem de comprar nous dispositius, encara que els vells (que en realitat no ho són, de vells, perquè no han tingut temps d’envellir) no s’hagin fet malbé; que consumim més medicines, més suplements alimentaris, més cursos de benestar, més ioga, més de tot.

Em ve al cap la imatge d’una persona que cava un pou sense parar. La terra que en treu va formant una muntanya més i més grossa d’escòria estèril. Al cap del temps no hi ha planeta, només una gran massa de residus. Del que cavava no en queda res, tot just un grapat de matèria morta. Ha assolit l’actualització definitiva.

Torredarques/Alcanyís, setembre 2021. Publicat a AraInfo, octubre de 2021