(Publicat al Diario de Teruel)
Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% –és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35%– perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber –tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i –si poden!– continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà– s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.
Artur Quintana
Comments