La Franja

Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat. Un text ens pot agradar perquè ens interessa, perquè hi sentim afinitat o per mil factors aleatoris com l’estat d’ànim en lo moment de llegir-lo. Quan un text no està ben escrit ens neguiteja: una frase inconnexa, una idea confusa, unes paraules redundants… o la simple percepció que allò no acaba de rutllar, encara que no sapiguem per què. En canvi, quan està ben fet, ben construït i ben estructurat, la lectura flueix. Entenem amb claredat lo que l’autor ens vol comunicar i això ens fa sentir menys ignorants; no ens cal malbaratar ni energia ni temps per esbrinar què carai volen dir aquell grapat de paraules. La vida és tan curta (i ho dic amb coneixement de causa, que acabo de ficar un altre any al sac), que agraïm que sigui bella, simple, entenedora. Amable.Passa també amb les cançons. A voltes en sentim una que se’ns fica al dedins i ja no vol eixir-ne. Perquè és com ha de ser, ni li sobra ni li manca res. És tan rodona que pareix impossible que no se li hagi ocorregut a ningú abans. O potser ha existit des de sempre en una dimensió ignota fins que el compositor, transmutat en mèdium, ens l’ha injectada a les àrees del cervell on s’activa el plaer. I qui diu les cançons, diu qualsevol altra manifestació de la creativitat humana, tant si és artística, humanística o tecnològica. Les coses ben fetes produeixen plaer perquè ens transmeten l’harmonia de l’ordre. Com quan mirem un paisatge i sabem, sense pensar-hi, que tot és a lloc.

Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.

Carles Terès – Viles i gents