La Franja

Fondarella (Pla d’Urgell, Comtat de Barcelona), any 1173. Alfons-Ramon I, comte independent de Barcelona i rei d’Aragó, fill i hereu de Ramon Berenguer IV i de Peronella; convocava, debatia i clausurava l’Assemblea de Pau i Treva que, entre altres coses, marcaria el primer límit entre els dominis de Catalunya i d’Aragó. La històrica pretensió aragonesa sobre les valls baixes del Segre i de l’Ebre havia estat una font inesgotable de conflictes que es remuntaven a l’època dels seus avantpassats Ramon Berenguer III de Barcelona (1097-1131) i Alfons I d’Aragó i de Pamplona —conegut com el Bataller— (1104-1134). Ramon Berenguer, el IV, que incorporaria als seus dominis les ciutats i termes de Tortosa, Fraga, Lleida i Mequinensa (1148-1149) sense marcar les fites divisòries, no faria més que agreujar la qüestió. Alfons-Ramon ho resoldria fixant la divisòria sobre la partió que, en el curs baix, separa el Segre i el Cinca; i confirmaria que el Principat abastava de Salses (Rosselló) a Lleida i a Tortosa.

Mapa de l’expansió política dels comtats catalans (segles IX a XII). Font: Enciclopèdia.

La Franja en el seu origen

Des dels inicis la Franja sempre ha estat el territori de contacte entre el món catalano-occità i el món navarro-aragonès. Cap a l’any 1000, la Franja, com l’entenem actualment, tenia una amplitud molt superior a l’actual i abastava des la Noguera Pallaresa fins el Cinca. Aquell territori estava dividit en dues entitats polítiques semi-independents: el comtat de Pallars (a l’est) —que a través del comtat d’Urgell gravitaria progressivament cap a Barcelona— i el comtat de Ribagorça (a l’oest) —que a través del comtat d’Aragó ho faria cap a Pamplona—. Aquella esquerda seria estrictament política. Culturalment, la Franja de l’any 1000, no era ni catalana ni aragonesa. Les investigacions dels filòlegs Joan Coromines i Joan Veny confirmen aquest extrem: la meitat nord de Pallars i de Ribagorça havien estat poc o gens romanitzats pel rodet implacable de la lloba capitolina i la feble llatinització (o post-llatinització) del territori era el resultat d’un procés d’aculturació impulsat per les elits locals quatre segles després de la caiguda de Roma.

El proto-basc, element identitari de la Franja

Ras i curt, els filòlegs Coromines i Veny expliquen que en aquells segles a cavall de l’any 1000, el territori de Pallars i Ribagorça —i fins i tot el de Sobrarb— eren bilingües: les classes populars conservaven una llengua pròpia i mil·lenària d’arrel proto-basca; i les classes dominants havien adquirit una llengua romànica que podia ser català o navarro-aragonès, en funció dels interessos familiars. La pervivència en el decurs del temps d’aquesta llengua proto-basca és, encara avui, objecte de controvèrsia. Però el que sí que sabem amb seguretat és que, malgrat ser perseguida, va ser ben viva fins el segle XIV: una ordenança municipal d’Osca de l’any 1349 prohibia negociar i tancar operacions mercantils en llengua basca, hebrea o àrab sota pena d’una multa de trenta monedes d’or. Una curiosa xifra que, en aquelles societats tan absolutament dominades pel pensament espiritual, inevitablement fa sospitar que podia contenir un potent simbolisme que pretenia equiparar l’ús del “basquenz”  amb una espúria manifestació de traïció.

Mapa de l’Aragó (segles IX i X). Font: Enciclopèdia.

La Franja catalana

Sigui com sigui, la llengua proto-basca —l’element cultural característic d’aquella Franja primigèni— va recular a marxes forçades i les llengües romàniques acabarien devorant el seu espai. Si més no als nuclis urbans de certa entitat. El riu Cinca, situat íntegrament dins del territori d’administració aragonesa, es convertiria —a partir de la centúria del 1400—  en la línia divisòria entre les llengües catalana i aragonesa. Sabem per la documentació conservada als arxius històrics que Binèfar, Montsó o Graus (pobles aragonesos situats a l’oest de l’actual divisòria lingüística) eren catalanoparlants. I que Barbastre, l’Aïnsa o Boltanya eren de llengua aragonesa. No obstant això, l’antropòleg aragonès Bienvenido Mazcaray, documenta l’existència —en el medi rural ribagorçà— de bosses de població de llengua proto-basca, completament envoltades pels dominis lingüístics català o aragonès i totalment separades de les zones bascòfones del Pirineu navarrès que, malgrat la pressió i l’aïllament, haurien resistit fins a mitjan de la centúria del 1600.

El Cinca, terra de frontera

La qüestió que es planteja és: comptant que el Cinca no era la línia divisòria entre Catalunya i Aragó, per quina raó es va convertir en la ratlla lingüística entre el català i l’aragonès? La resposta l’apunta l’historiador i filòleg gallec Ramón Menéndez Pidal,  gens suspecte de simpatitzar amb allò que alguns anomenen “pancatalanisme supremacista”: en un treball d’investigació que es publicaria per primer cop l’any 1942 afirmaria que “las causas de la repartición (sic) dependen, pues, de condiciones de comercio y organización social anteriores (sic) al comienzo de la Reconquista”. Ras i curt, Menéndez Pidal apunta l’existència d’una divisòria lingüística sobre el territori que es remuntaria a l’època en què les llengües romàniques (el català i l’aragonès) començaven a prendre distància respecte el llatí vulgar (segles VII i VIII). I apunta que aquesta divisòria coincidiria amb els límits administratius entre els conventus (províncies) romano-visigòtiques de la Tarraconense i la Caesaraugustana.

Mapa dels comtats catalans a principis del segle XII. Font: Enciclopèdia.

L’atracció de Barcelona

Iniciat el procés que a la historiografia hispànica tant li agrada anomenar “Reconquista”, Pallars —governat per una oligarquia local que intenta escapar de les urpes dels comtes de Tolosa— passa a gravitar en l’esfera política i econòmica de Barcelona a partir del temps de Guifré el Pilós (878-897), comte de Barcelona i d’Urgell i parent del comtes pallaresos. En la mesura que Sobrarb passa a gravitar en l’esfera política i econòmica de Pamplona, des de l’època del comte Asnar II d’Aragó (867-893), rei consort de Pamplona i comte consort de Sobrarb. La qüestió és: i Ribagorça, és a dir l’espai entre Pallars i Sobrarb? Cap a on bascula Ribagorça, el comtat vertebrat pel riu Cinca en aquells anys decisius? Aparentment bascula cap a l’Aragó. La genealogia dels primers comtes ribagorçans els emparenta amb els comtes aragonesos i amb els reis de Pamplona. Però, en canvi, sorprenentment, fins a l’esgotament de la seva dinastia comtal estaria estretament vinculat a les polítiques de Pallars i d’Urgell.

Mapa dels comtats de la Ribagorça i Sobrarb (1620). Font: Bibliothèque National de France.

L’esquerda del Cinca

Aquesta ambivalència revela allò que apunta Menéndez Pidal: interessos oposats en qüestions com “condiciones de comercio y organización social” que explicaria com les oligarquies locals dels territoris del marge esquerra del Cinca s’inclinarien definitivament cap al potent món polític i econòmic carolingi a través de Barcelona; i les del marge dret, probablement tement que l’eix carolingi els situés de nou sota les urpes de Tolosa, ho farien cap a la rebel Pamplona que festejava amb els reis musulmans de Saragossa per espolsar-se del damunt l’alè de París. La progressiva penetració del català i de l’aragonès sobre la vall del Cinca seria induïda pels poders locals que, com afirma categòricament Menéndez Pidal la confiarien, respectivament, a les seus diocesanes de Jaca i d’Urgell (després Osca i Lleida) i no a la ribagorçana de Roda. La ratlla divisòria, malgrat l’existència d’una llengua proto-basca majoritària, seria traçada molt abans que Alfons-Ramon dibuixés el primer límit entre Catalunya i Aragó (1173).

Mapa del domini lingüístic del català. Font: Enciclopèdia.

I el Matarranya?

El cas del Matarranya, el territori més meridional de la Franja, és força diferent. No va ser conquerida fins el 1179, sis anys després del mapa d’Alfons-Ramon. Encara cuejava l’enuig aragonès per la incorporació de Lleida i Tortosa a Catalunya que els barrava, definitivament, el pas a la Mediterrània. En aquell tens escenari seria incorporat al regne d’Aragó a mode de compensació i que, segons l’historiador navarrès Lacarra, s’argumentaria sobre la reivindicació dels antics límits de la diòcesi visigòtica saragossana. Una empresa que s’aventurava impossible sense recursos demogràfics. I és un historiador aragonès, Ubieto, qui explica que el Matarranya seria repoblat amb pagesos dels comtats d’Urgell i de Pallars que es convertien en súbdits catalanoparlants del tron aragonès. Un pintoresquisme que no era nou a l’Aragó i que es remuntava a l’època en què Alfons el Bataller (1104-1134) havia repoblat les valls de l’Ebre i del Jalón amb navarresos, castellans i cristians mossàrabs “rescatats” dels dominis de la mitja lluna.

Mapa actual dels dominis lingüístics català i aragonès. Font: Rolde de Estudios Aragoneses.

Català, aragonès… i castellà

Passats vuit segles de la fabricació del traç que dibuixa Menéndez Pidal, seria de nou una guerra i una posterior repoblació la que causaria l’alteració de la històrica divisòria del Cinca. La Guerra dels Segadors (1640-1652) convertiria la comarca catalanoparlant de la Llitera en un teatre permanent d’operacions entre els exèrcits hispànics i els catalano-francesos, que devastaria les seves poblacions. Les fonts documentals revelen que, poc després del conflicte, Montsó i Binèfar van quedar literalment arrasades. La repoblació es portaria a terme amb gent de parla aragonesa, originaries del Somontano de Barbastro, de la plana d’Osca i de la muntanya de Jaca, i la divisòria es desplaçaria uns quilòmetres a l’est. L’aragonès es convertia en la llengua de Binèfar, de Montsó i de Graus; però el català continuaria sent el sistema lingüístic dominant a Tamarit, Benavarri i Benasc. Més o menys com ha restat fins a l’actualitat, amb la diferència que a Binèfar i a Montsó l’aragonès ha estat, en el decurs del segle XX, substituït pel castellà.