La Franja

Engironats (© C. Terès, 2018)

L’Eix Transversal és una via que ens permet anar de la Franja a Girona sense passar per Barcelona. Infraestructures que ajuden a ‘desradialitzar’ una mica les Catalunyes, i que són una oportunitat de gaudir de paisatges plens de contrastos.

L’altre dia, doncs, vam travessar les comarques aragoneses cap al nord: Alcanyís, Casp, Mequinensa, Torrent i Fraga; carreteres silencioses envoltades, a partir de Casp, de camps de fruiters ben pentinats i nodrits per l’aigua del pare Ebre.

Després, les planúries lleidatanes, que també coven fruits saborosos i ens fan sabedors de l’amplitud del món. Records de joventut, d’Alsina Graells i de nits agredolces de boira i cervesa. Vaig tornar a sentir la mirada severa de la Seu al clatell mentre seguíem rabents cap a llevant. Els pobles de la Segarra navegaven feliços per les ondulacions verdes de cereal.

I més avant, el país dels sots feréstecs, de boscúries compactes i cingleres que fan rodar el cap. Vam deixar enrere la plana de Vic. El paisatge que solcava la carretera em traslladava de nou cap al record, aquesta vegada més antic, de quan tenia dotze anys, les cames primes i els ulls esbatanats. Excursions de motxilla i xiruca, cantimplores d’alumini i uns sentits que s’embriagaven de tanta natura. L’existència d’aquelles muntanyes em va barrar el pas al gaudi de les discoteques del meu barri. La felicitat, si existia, només podria trobar-la a cel obert. Aquesta certesa impregnà l’embrió d’adolescent que era jo, i ja no m’ha abandonat mai més.

I per fi, Girona. Ràpidament cap a la Facultat de Lletres, al rovell de l’ou de la ciutat, a explicar què és Temps de Franja i com funciona.

En començar a parlar, encara duia enganxat a les sabates el fang del Puigsacalm. I una mica de boira amarga arrapada a la gola, que em va fer estossegar. (Res de greu. Coses de l’Eix Transversal.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 138, juliol-agost 2018