La Franja

// Roberto Albiac

Durant un curs de la meua etapa estudiantil, despertava cada matí en la panoràmica del 8è pis de la Residència d’Estudiants de la Université de Pau et des Pays de l’Adour. Contemplar des del Bearn l’espectacle de com la climatologia anave modelant tots los dies aquella frontera natural va fer que cresquere la meua fascinació per tot lo que representen los Pirineus: paisatges, pobles, llengües… Un dia vaig descobrir per casualitat l’occità ─i em vaig enamorar d’ell─ en un pamflet universitari del Med’Òc (Movement deus Estudiants d’Occitania) repartit quan anava a entregar documentació Erasmus, lo vaig retrobar bussejant pel dial en Ràdio País i sols va reaparèixer puntualment als cartells promocionals del Carnaval Biarnés i de l’escola Calandreta. Per molt que vaig parar l’orella aquells mesos, mai lo vaig poder reconèixer entre les converses de la gent a les aules, comerços o carrers de les poblacions dels “Pirenèus” que vaig freqüentar, ni rastre del 12%[1] de les enquestes d’usos lingüístics. Com vivia prop de l’Atlàntic, vaig provar també sort en la descoberta dels “Pirinioak” d’Iparralde i vaig tindre un resultat paregut: cap euskaldun del 10%[2] de la zona de Baiona. Los pocs elements de basquitat que vaig poder trobar van ser les ikurriñes que els aficionats del Biarritz Olympique lluïen per a animar al seu equip de rugbi o l’Euskal-Kola que t’oferien alguns cambrers.

Els Pirineus des de Pau. / Roberto Albiac

Acabada aquella etapa, sempre que he tingut l’oportunitat, he retornat a “Aqueras Montanhas”. Un cap d’any, en la colla, vam llogar una casa rural al cor del Sobrarb. Volia posar en pràctica l’aragonès que havia començat a estudiar però va ser impossible, vaig tindre un déjà-vu: si els habitants d’Aquitània en qui vaig coincidir al passat s’expressaven en la mateixa llengua que a L’Île-de-France, tota “la chen d’os Perinés” que vaig localitzar per aquella comarca parlaven en la mateixa llengua que a la Meseta. I eixe 10%[3]? L’única trista mostra d’aragonès va ser alguna pintada d’esprai pro-oficialitat a les parets i el nom d’algun restaurant.

Fa poc he viatjat als Pirineus orientals. Entrant-hi, una emissora del cotxe anunciava: “Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vallespir, Capcir i Fenolleda: Ràdio Arrels”. Fora de les ones radiofòniques, l’únic català a l’ambient venie de turistes del Principat i no dels natius. D’entre la ruta, sols una localitat en noms de carrers en la llengua pròpia; les altres, algun cartell informatiu i poc més. Tornant, a l’últim poble abans de passar la frontera, vaig entrar a un bar/penya de l’USAP (Union sportive arlequins Perpignan-Roussillon) folrat de quadribarrades a on la clientela bevie “Brasserie La Canya”: de nou rugbi, banderes, productes regionals i tots parlant francès… Fet lo caferet, vaig obrir la porta d’eixida i, en veu resignada per reviure la mateixa història, los vaig dir “adéu”, sorprenentment tots me van respondre en un “adiu”. Està agonitzant (lo 5%[4] l’utilitze habitualment) però encara no ha mort.

Los estudis recents posen de manifest que esta maleïda i dolorosa plaga pirinenca ha començat a afectar també al nord de la nostra Franja. Potser mos hauríem de mirar tots a eixos quatre espills que acabo d’exposar i preguntar-mos si volem seguir el mateix camí: passar d’una llengua viva, útil i transmesa a una llengua minoritzada quasi exclusiva d’estudiosos o militants; per a seguir residualment dins de la dominant com a noms de festes, productes o establiments; i acabar com una cultura rememorada només pels vells símbols… Està a les nostres mans i a les mans de les nostres institucions evitar-ho, encara estem a temps.

[1] Lo parlen sense dificultats. Enquesta de 2009 (Regió d’Aquitània)

[2] Euskalgintza IV (2007).

[3] Seminari Aragonés de Sociolingüística (2017).

[4] Enquesta de 2015 (Generalitat, Consell Departamental i Universitat de Perpinyà)