La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de gener del 2010)

No ho acabava de comprendre, allò: el Món, el Dimoni i la Carn…els enemics de l’ànima. Bé, el cas del Dimoni era bastant clar, però el Món i la Carn…per què?
A mi la carn m’agradava molt, i allò del Món…en aquell temps jo no sabia què era el Món (i ara no gaire). Si m’ho preguntaven a la Doctrina, la resposta era fàcil:
—El Mundo, el Demonio y la Carne (en castellà, és clar)— Ho recitaves de carrera i el Senyor Rector content. Però…què volia dir?
Al remat em vaig descarar i li vaig esclafir:
—Serà un enemic de l ànima, però a mi la carn m’agrada.
—Com que t’agrada la Carn? Això no pot ser!
—Doncs què li plau a l’ànima?: El peix? La verdura?
—No home, no, què dius? No és d’aquest tipus de carn. No és per menjar. És la Carn, amb majúscules. És la LASCÍVIA, la CONCUPISCÈNCIA.

Redéu, quines paraulotes, no m’estranyà gens ni mica que allò no li agradés a l`ànima; a mi tampoc.
Més endavant vaig saber que el verd era el color del sexe, i que començava als Pirineus, i que els acudits verds eren pecaminosos. Definitivament a l’ànima no, no li plauria la verdura. I el peix? Originalment un símbol cristià, però després l’eliminaren: massa fàl·lic. L’ànima romandrà impenetrable al peix. Fora, descartat.
La pista bona eren les paraulotes. Quan per fi vaig desxifrar aquells maleïts mots, vaig comprendre que els enemics de l`ànima eren l’antítesi de la Santíssima Trinitat: si el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (que no era ni home ni dona) eren les emanacions diferents d’un únic Déu vertader, així el Món, el Dimoni i la Carn eren les emanacions diferents del vertader enemic de l`ànima: l’innominable (el Sexe). Perquè els plaers del Món i les temptacions més punyents del Dimoni eren sobre tot el desordre i la disbauxa sexual, que duen a la mol·lície, al preservatiu i, a l’homosexualitat i, fins i tot, a l’avortament. La mateixa procreació era conseqüència del pecat.
Amb un mecanisme normal, neutre, sense plaer, hagués estat molt senzill…Deu meu, perquè ho vas fer?… perquè vas crear… l’innominable?

Antoni Bengochea