La Franja

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

• Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
• Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
• Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
• Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.