La Franja

(Publicada a La Comarca l’1 de desembre del 2017)

Com a primers de desembre calia anar a les olives, abans s’hi mataven los gorrinos. Pobres animalets, en l’any tant bo que havien tingut menjant de tot lo que més els agrade. Tan ben cuidats pels de casa, que els tractàvem com a un gos manset que es tomba al terra, deixant-se fer fregues en un suro de panolla o en les mans.

Matar el gorrino. És la llei inclement de la depredació entre els sers vius, on la espècie humana estem al graó més alt en refinament i cerimònies. Molt diferent als animalets del camp, que ajampen una presa i allí mateix la destrossen i se la mengen com autèntics carnussos que són. Fent un acte tant bèstia que ara, moltes persones que han vist a la TV com moren sofrint tots els animals siguen salvatges o domèstics, ja no volen menjar peix, ni carn dels bitxos que corren per la terra; i compren serps, conills, gats, gossos, tortugues… i els comboien com si foren de la família, donant molta vida als manescals i tendes de menjar per les mascotes. Mentres, els que mengem de tot, seguim repetint les rutines de l’ancestral supervivència; i avui recordant el tràfec de matar el gorrino i fer lo “mondongo”, abans tota una festa a les cases del poble.

Aquell gorrino que havie passat diau mesos vivint com un rei, el veiem ara anant enganyat cap a la taula plantada al mig del carrer on l’esperava l’oncle Quico en lo ganxo a les mans. Tot anava de pressa: entre quatre homes el posaven a la taula. Xillits i sang! Molta sang al llibrell que la mare regirave. Foguera cremant a una vora. Argilagues enceses per socarrar-lo. Cassoletes per rascar el socarrat. Aigua bullint. La pedra tosca per netejar-lo. Rasurat en ganivets afilats. Fora potes, l’animal agenollat i obert d’esquena com un llibre. Trossejat seguint la tradició, pujant-lo en canastes a un canyís a la cambra més fresca de casa. Després la família esmorzave a la cuina en la primera sartenada de carn del tocino, que calia agafar forces per un dia de tanta feina.

Tomàs Bosque