La Franja

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat —que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió —no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 de setembre de 2017