Origen: Somnis obscens | L’esmolet
No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.
Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.
Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.
L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.
Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.
Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017
‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)
Comments