Origen: Llums de la ciutat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer del 2017)

Un dels símptomes més reveladors de l’estació hivernal és la disminució de les hores de sol, que arriben al seu punt més extrem lo dia 21 de desembre, associat abans en Sant Tomàs i, modernament, en lo solstici d’hivern, i és que les precisions dels tan escoltats hòmens del temps, per la via de la ciència, mos retornen a les festes paganes dels nostres orígens. Eixe dia lo sol ix sobre les 8.30 h —a dos quarts pa les nou en expressió antiua— i es pon abans de les 18, de manera que són poc més de nou les hores de llum i quasi 15 sense ella. Lo canvi horari de finals d’octubre allarga artificialment una hora més la nit, i així, entre el fred i l’obscuritat, les viles de la nostra extensa geografia rural presenten a les 5 de la tarde un aspecte desolador, tots tancats a dins de casa a la vora del foc o d’un radiador, o de la pantalla de la tele. Ni una rata pel carrer, enllumenats austerament.

No passa lo mateix a les ciutats, que, en proporció ascendent amb la mida de cada una, lluïssen plenes de rètols fixos o que s’obren i tanquen, rengleres de finestres en llumenetes, faroles potents, semàfors que van canviant, cotxes amunt i avall… —soroll lluminós i acústic alhora—, i gent, molta gent, que entra als cines, a les cafeteries, a tendes i grans magatzems, ficant calor humà al paisatge sec d’asfalt. La gent crida més gent. És una competència molt desigual, entre la solitud del nucli rural, cada dia més envellit i disminuït, i l’enlluernador tràfec urbà, tot i que alguns acaben fugint-ne. Pel soroll o perquè les llums de la ciutat amaguen la foscor dels persones que dormen al carrer, vells abandonats, desnonaments, d’altres que demanen…, com la jove florista cega que no les podia vere a la vella pel·lícula sense paraules del gran Chaplin.

María Dolores Gimeno