molt exitós en situar la llibertat (individual) com a valor suprem. I ha tingut una gran perícia en convèncer-mos que som lliures. D’aquí que tinguem un sistema autodefinit com a democràtic, i una economia que s’autoconsidere de lliure mercat. Hi ha altres valors tan o més importants, com los de justícia, seguretat, igualtat d’oportunitats, fraternitat, altruisme o cooperació. Però la llibertat s’ha sobreposat a tots.
La realitat és que n’hi ha que són més lliures que altres. No és la mateixa llibertat la d’un fill d’agricultors del Matarranya, la de la parella d’un directiu de Mossack Fonseca, o la d’un agricultor de Senegal. I encara aixina, continuem pensant que som lliures.
En realitat, la societat és una estructura sòlida que mos engabie entre normes, constriccions, friccions, i molta gent obsequiant-mos en recomanacions, comentaris, discussions… Però la societat també és un espai de lliure adhesió en què a canvi de donar part de la nostra llibertat, aconseguim la civilització, i així, podem arribar a metes superiors a les que podríem arribar com a llops solitaris.
A Benavarri, un poble tocant al Pirineu, catalanoparlant de la Franja com los nostres, celebren lo ball de salvatges, a on representen com lluiten per l’amor les diferents parts humanes com lo salvatge, l’autenticitat, la violència, la noblesa o la civilització. Això em recorde sovint a les bodes al Matarranya. Divendres és un dia reservat per a cenar la parella i els amics, i convidar-los a beure i pastes a la porta de casa. Normalment és un espai que (presumptament) no té normes, fins el punt que s’admet allargar la festa encara que sigue a costa de patir bastanta son a la boda, i hi ha el consentiment tàcit a les bromes improvisades. Molt sovint este espai salvatge va sent ocupat per les versions més comercials de les despedides de solter. Però este preludi sense normes (aparents) és lo pas previ a una cerimònia mesurada, civilitzada, noble, a on triomfe la representació en corbata i vestit de gala. En este triomf de la civilització no deixe de ressonar l’autenticitat en forma de traques, arròs per en terra, i bona part del poble que va “de carrer” a observar des de fora la representació.
Evidentment, trobo apassionant eixe renàixer de l’espontaneïtat i l’autenticitat, que mos recorde constantment que som humans. De fet, alguna manera havíem de trobar per a donar-li una miqueta la raó al jove del que parlàvem al principi.