(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2015)

Des de la finestra los vec passar en silenci pels carrers de la meua vila. De fesomia fina, les seues figures són altes, esveltes i elegants, vestits en lo “salwar kameez”, uns pantalons i casaca de cotó, normalment blancs o blaus lluminosos, que destaquen la seua pell obscura. Viuen a cases velles en grups d’hòmens. Venen del Pakistan.

La majoria treballa recollint fruita o fent altres faenes del camp. S’intuís certa repartició de tasques, perquè alguns són “vileros”, sempre a casa o al carrer, a càrrec, potser, de gestionar la distribució del treball de tots. Resulta insondable lo seu funcionament. Cada any, cada estiu, són una presència discreta, no sé si les mateixes cares… Se queden encara a l’hivern, quan la vila fa de base per eixir cap al Llevant a la campanya de la toronja.

La comunitat és tan nombrosa com discreta i pacífica. No fan soroll: parlen entre ells, s’assenten al carrer o a la vora del riu o passegen amb un mòbil a l’orella. Ja van tancar l’antiu locutori. De l’interior de les seues cases ixen les veus llunyanes de la televisió parabòlica o de programes de radio per wifi. Alguna nit, des d’un balcó, se desprenen les melodies d’un altre món d’uns instruments musicals de corda.

Esporàdicament se produís la integració aïllada i incerta de qui treballa per algun llaurador de la vila. També alguns s’han matriculat a l’escola d’adults, alumnes cultes que parlen urdu i anglès i volen dependre més. Se comenten idil·lis efímers, casats uns, solters los altres que tornen a casar-se amb la dona que la mare els ha triat.

A voltes s’assenten a la plaça a les escaleretes de l’ajuntament o en un banc, separats dels hòmens grans de la vila, habituals ocupants de l’espai central per mirar passar la gent i el temps. Les nits de l’estiu o en diumenge juguen a l’esport nacional, lo criquet, tan parsimoniós com ells. Pareix que van demanar un espai a l’Ajuntament, però han acabat per utilitzar un carrer ample, a on s’aturen respectuosos i somriuen al passejant. Vides paral·leles.

María Dolores Gimeno