Com el debat de la llei de llengües a les Corts d’Aragó s’apropa, els partits polítics, els col·lectius socials i els mitjans de comunicació esmolen els seus arguments a favor i en contra del projecte legislatiu del PSOE. La proposta socialista no preveu, com caldria, la cooficialitat del català i l’aragonès, però al menys reconeix legalment la seua existència i fixa uns mínims legals per a la seua conservació i promoció. Amb tot i això a PP i PAR els pareix massa concessió. Des de la seua perspectiva, reconèixer que a una part d’Aragó es parla català és obrir les portes a l’expansionisme de Catalunya. Per dir-ho clar i català: prepara el terreny per a l’invasió. Però el més sorprenent son les veus, que des d’una òptica suposadament progressista –i, com no, també des dels prejudicis més rancis i conservadors–, s’aixequen per a esgrimir el cost econòmic com a motiu incontestable per a posposar indefinidament l’equiparació dels drets de castellanoparlants i catalanoparlants. Segons este plantejament, farcit de demagògia i populisme, en temps de crisi el Govern d’Aragó no hauria de gastar-se els calers en protegir llengües minoritàries. Però no ens hem d’enganyar, encara que vestit d’economicisme barat, es tracta del mateix argument de sempre: “Als catalans –o als catalanoparlants-, ni aigua”.