Origen: Ràfels, ràfecs i aleres

  • Escrito por  Tomàs Bosque

A Ràfels diuen alera a la part del tellat que per altres pobles diguem ràfec. Que les aigües, quan plou, han de desguassar bé caient a pes als carrers o per la canalera. Com bé se sap, les cases velles sempre s’esfonsen per la teulada, que alguns diguem tellat. Ho diu el refrany: “qui no apanye una gotera, tindrà que apanyar la casa sencera”.

Perquè no és plat de bon gust tindre la caseta de la vila descuidada. Tants records i trastes vells com guardem dins, i tantes corques que l’habiten encara que estigue tancada. Després volem anar a l’agost quan hi ha animació, i només hi trobem humitats i fem de moixó, degut a què a les finestres de la cambra de les gallines, com les hi va fer el pare, després de la Guerra, de dos caixons de tabac que li va donar son oncle de l’estanc per segar-li un tros de blat al Barceló, hi ha unes bades per on pots clavar la mà i els pardals, que se les coneixen de memòria, ara fan d’okupes de l’antic galliner. I fa pena despatxar-los perquè els ocellets, en la seva piuladissa, també mos fan companyia.
Tanta companyia que a voltes pareix que s’han apoderat de l’aire que ens envolta i canten satisfets perquè els mirem. Obro el magnífic llibre que Miquel Blanc hi va escriure i dibuixar (ASCUMA, 1999) sobre la nostra fauna, on apareixen els moixons que viuen entre nosaltres, i només haig de guaitar un poc per l’ampla finestra d’on escric, a ran de les teulades, i els veig a tots com volen plàcidament, o com fugen esparverats a amagar-se pels ràfecs i els forats dels tapials, quan l’àguila i l’esparver, entallà al migdia i cap a la tardà, surten de cacera ajampant als més dèbils i confiats. El calaceità Miquel Blanc, mestre naturalista del Matarranya, també va ser dels fundadors de Viles i gents.