20 anys… no són res? | L’ esmolet.

Aquell 25 d’agost de 1995, quan vaig veure publicada la meua primera columna de Viles i gents, no podia imaginar-me que la iniciativa durés tant. Sempre havia anat escrivint, però el columnisme era un gènere que em semblava tremendament difícil. De fet tenia una carpeta amb intents fallits d’articles —fallits per manca de concreció, per excés de passió, per desestructuració. Per això quan els companys i el director d’allavons Ramon Mur em van proposar d’afegir-me al projecte, vaig sentir pànic. Però ja se sap que els autònoms funcionem a cop d’encàrrec, i una volta compromès no tenia altra eixida que complir.

Es tractava de posar un pedaç a l’anomalia secular de les nostres viles, on la immensa majoria parlem en català però escrivim només en castellà, que és l’únic oficial. Les paradoxes lingüístiques que aquest fet m’ha comportat al llarg de la meua vida ja les he anat desgranant precisament en aquest espai. Són estes paradoxes les que em van empènyer a afegir el meu grapadet de paraules per a (intentar) trencar esta diglòssia absurda que ens posseeix, posant per escrit i en registre literari les paraules que normalment fem servir els aragonesos de les comarques orientals.

Haig de confessar que el balanç que en faig és agredolç. D’una banda és positiu haver perdurat en aquest mitjà durant tant de temps, fins i tot haver-mos escampat a l’altre periòdic de la província; però de l’altra he constatat la força aclaparadora del sentiment d’inferioritat que ens han anat inoculant: ens han inculcat que xapurregem i que, per tant, la nostra parla és l’única del món que no es pot escriure. Viles i gents va ser literalment una iniciativa, és a dir, un inici que havia d’evolucionar, d’expandir-se. Però no tinc clar que les coses haiguen progressat gaire. Això sí, sóc vint anys més vell i estic més cansat. Em consolo pensant que si esta columna ha fet apreciar el valor de la llengua pròpia a una sola persona, l’esforç no haurà estat en va, i vint anys hauran donat algun fruit.

La Comarca, columna «Viles i gents», 10 d’abril de 2015