La Franja

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!