Fa una cinquantena d’anys, a l’hostal de mons iaios a Mont-roig hi havie un tràfec continu de comerciants i d’artesans. Però periòdicament també s’hi hospedaven professionals qualificats, entre els quals estave Don Alberto Moliner Belmonte, metge dentista, fill de Valljunquera, que tenie la consulta a Alcanyís i que els caps de setmana anave pels pobles de la Terra Baixa i del Matarranya atenent als pacients. Don Alberto és, per mèrits propis, una de les imatges destacades de la meua infància. La seua ere una forma d’entendre la medicina ben diferent a la d’avui, ja que en aquell temps ere tot molt més familiar. I em ve a la memòria que per aquella època es desplaçave al volant d’un Renault Dauphine, un vehicle molt inestable que ere conegut com “lo cotxe de les viudes”. Fidel a la cita mensual, quan arribave, Don Alberto s’instal·lave en una de les habitacions i ajudant-se d’un reposa-caps que s’ajustave a qualsevol seient anave atenent als pacients. A mi, de menut, m’aterroritzave el sol fet de pensar que algun dia haguera de passar per les seues mans. I és que jo veia que algunes persones entraven a la consulta dolent-se amargament i poc després eixien d’allí tapant-se la boca amb lo mocador i queixant-se encara més amargament. En un altre ordre de coses, em xocave molt que tot un “sinyor doctor” parlare com natres, ja que ere un fet absolutament excepcional. En tinc un bon record, de Don Alberto. I des de l’any 1975 no n’havia sabut res. Fa poc que vaig poder contactar amb ell. I haig de dir que ham parlat diverses vegades i que, tot i l’edat, continue tenint lo cap clar i l’esperit molt jove. Des d’ací li envio una forta abraçada i el meu agraïment per aquell preciós cadellet de setter que em va pujar en un dels seus viatges.