“Teruelinos”. Així anomenen a la comarca de la Llitera a les nombroses famílies que, procedents de l’alt Matarranya, van emigrar en la dècada dels cinquanta del segle XX cap a les terres regades per les aigües revifadores del canal d’Aragó i Catalunya. Els nous regadius es van convertir en una terra prometuda per a molts llauradors del secans de Montroig, Pena-roja, Fondespatla o Vall-de-roures. Van vendre les seues garrotxes plantades d’oliveres o dedicades a la sembradura i les cases familiars per a invertir els diners obtinguts en jornals d’horta. Cambiaven una terra polsosa acobardada per la sequera i amb els cultius sempre exposats al caprici del temps per les collites asegurades amb l’aigua dels nous canals alimentants pel cabalós riu Cinca. Van replegar les seues poques pertenències i se les van emportar cap a Tamarit i els seus voltants amb l’esperança de començar una vida millor. Enrera deixaven, en la major part dels casos, una existència miserable. Comptaven, això si, amb un avantatge per a integrar-se a la terra d’acollida: parlaven la mateixa llengua que els seus nous veins. La seua tan denostada llengua materna va ser llavors un valuós bagatge cultural. Qui els ho havia de dir! Després de haver sentit dir tantes vegades que paralaven un barreja informe de llengües sense cap utilitat més enllà del seu poble.