2) “Vida i obra de Desideri Lombarte, poeta del Matarranya” | Tertúlies a la fresca.

 

2) “Vida i obra de Desideri Lombarte, poeta del Matarranya”

El dissabte 9 d’agost vam tindre l’oportunitat d’assistir a un espectacle únic, màgic i d’alta volada: l’actuació a la plaça major d’Alcampell del Dúo Recapte, rapsodes de la Franja, tot recitant i musicant una selecció de poemes de Desideri Lombarte, seguida d’un sucós debat sobre la poesia i la cultura catalana d’Aragó.

El Dúo Recapte està format per Màrio Sasot (de Saidí) a la bandúrria i Antoni Bengoechea (de Calaceit) a la veu. Tots dos són de la Franja però viuen i treballen a Saragossa, i des de fa 21 anys musiquen i reciten poemes tot configurant uns espectacles tan artístics com divulgatius. Malgrat disfressar-se d’artistes, la vocació docent els delata (tots dos són professors d’institut). O potser és a l’inrevés?

El dissabte 9 d’agost van fer cap a Alcampell. La nit anterior havien fet una emocionant actuació a Albelda, en un clima d’intimitat molt adient a la temàtica, a l’acollidor local de l’abadia (com hauran feit los albeldans per aconseguir que l’edifici de l’abadia sigue per a ús municipal?) (ho aconseguirem a Alcampell alguna vegada o mos caurà al cap qualsevol dia?). El recital d’Alcampell estava planificat en un ambient un pèl diferent: a l’aire lliure, en plena plaça major (a les escaleretes de missa), gairebé com si fos un concert d’estadi. (En comparació, el recital d’Albelda seria un ‘unplugged’).

Quan es va córrer la veu que el Dúo Recapte havia arribat a Alcampell, cap a les set i mitja de la tardi, es va posar en marxa un mecanisme de rellotgeria: Entre Juan i Sebastià van portar l’equip de música de l’Ajuntament al lloc del recital per tal que el Dúo pogués fer la prova de so. Antoni Bengoechea va estrenar un micròfon sense cables d’un so cristal·lí com l’aire de la maitinada, que el permetia parlar tant amb la veu com amb el cos. En acabar la prova se’n van anar a sopar a la Fusteria (encara es llepen los dits), i a les 22:30h en punt es van posar una camisa negra i van pujar a l’escenari. Els rapsodes de la Franja ja eren a punt.

El repte no era banal. La poesia és la més sofisticada expressió artística que han inventat els humans en la seua existència per esto atrotinat planeta, i la pretensió de fer una sessió dedicada a la recitació de poemes en un context com el de les ‘tertúlies a la fresca’ esdevenia una operació d’alt risc. La idea de fer-ne un debat posterior encara afegia més aventura a la nit. Una nit atípica, un públic expectant, uns músics sense prejudicis i ben sopats, i un poeta esperant ser recitat.

A més de formar part del cicle de les ‘Tertúlies a la fresca’, l’acte es va emmarcar també en les celebracions de l’Any Desideri Lombarte, promogut per les associacions de la Franja (agrupades en la Iniciativa Cultural de la Franja) amb l’objectiu d’homenatjar i divulgar la seua obra en el 25è aniversari de la mort del poeta.

Desideri Lombarte (1937-1989), nascut a Pena-Roja de Tastavins (comarca del Matarranya) i de família pagesa, ha estat un dels principals escriptors aragonesos en llengua catalana.

Home d’àmplia cultura, va fer poesia, teatre, narracions, reculls de literatura popular, investigacions històriques, antropològiques, lingüístiques sobre la realitat social, històrica i lingüística de l’entorn de Pena-Roja de Tastavins, tot donant impuls a la recuperació de les expressions catalanes a l’àrea del Matarranya. Pel que fa a la poesia, el seu llenguatge clar i diàfan, hereu d’una filosofia popular que ve de lluny en el temps, nostàlgica però irònica i somarda, l’ha convertit en el poeta més estimat, conegut i reivindicat del Matarranya. En Desideri Lombarte mos hi podem reconèixer bona part de la població dels territoris de la Franja, un fil invisible mos connecta amb les seues experiències ara plasmades en poemes.

L’espectacle va començar amb Antoni Bengoechea assegut i amorrat a una taula amb un flexo encès, simulant llegir i escriure, mentre Màrio Sasot anava acaronant les cordes de la bandúrria fins que de dins hi va eixir la melodia del ‘Cant dels ocells’. Llavors el rapsode va iniciar la recitació solemne del primer poema: “Les belles paraules”. Diu així:

“Per a fer els meus versets trio paraules.
Les millors que conec i les més justes.
D’una en una, com flors arreplegades
per a fer-ne un pomet, posades juntes.

Busco paraules, les que més m’agraden,
les que m’ixen del cor, les més precises,
les més antigues que del cap me brollen.
I unes i altres les poso arrenglerades
per línies, ben comptades i medides.
I que tingue sentit tot lo que diuen.
Que tothom les entengue pel que valen.
I les paraules valen pel que pesen.
I no les peso jo, que es pesen elles
pel clot que fan al terra quan hi cauen…

Si no les enteneu, no és culpa vostra.
Algunes no han entrat al diccionari,
i van pel món penant com a fantasmes,
esperant redimir-se per entrar-hi.
Altres ne trobareu que, de tant velles,
les teniu en desús, mig oblidades,
i a les golfes perdudes, de pols plenes
de no fer-les anar, desafinades.

Jo les trec al balcó, que la cerçana
les ventilo a la fresca i al bon sol.
Esteses al carrer, com si en bugada
les haguera passat, com a llençols.
Totes les que tos dic estan en vida,
i en ben poca salut, algunes d’elles
no han eixit mai de casa, de la vila,
unes pel que diran, altres per velles.

Jo en dic alguna més d’una vegada
i els que no la coneixen se l’escolten
com una cosa estranya, com si fore
paraula forastera… i és de casa.”

Màrio Sasot va continuar amb una antiga tonada d’Anton Abad. Sasot portava una tireta al dit segon de la mà esquerra que li obstaculitzava una mica fer córrer els acords pel mànec de la bandúrria, però a la fi se’n va eixir sense dificultats. Es veu que s’havia lesionat aquella mateixa tardi mentre repartia entre els convidats de Saidí (al seu Mas de Bringué) tallades d’una síndria (o ‘meló d’aigua’, en l’estranya llengua de Saidí) (o ‘meló de moro’ en la de Calaceit, segons mos va informar el rapsoda matarranyenc).

A continuació van recitar un altre poema titulat “La terra besaria”. A partir d’ací, mos van anar il•lustrant l’itinerari biogràfic del poeta. Mos van explicar que Desideri Lombarte va nàixer masover i poeta, però de poeta va trigar una mica a sabre-ho. Va estudiar a Alcanyís el batxillerat elemental i en acabar va tornar al Mas familiar. Treballant de llaurador i de pastor, entre el Mas del Molinar i la vila de Pena-Roja de Tastavins, es va anar formant la seua personalitat. Segons Bengoechea, dos van ser les seues principals inclinacions afectives: l’amor per la seua terra (cosa que no té res d’original, això mos passa a la majoria) i l’amor per la seua llengua (i això a les nostres terres ja és una cosa més estranya i original, amb un punt de risc i tot).

Bengoechea mos va demanar que mo l’imaginéssem de jove per qualsevol roca del Mas del Molinar observant lo món, ataüllant lo món des del Molinar, a punt per començar lo seu viatge.

La primera part del seu viatge a Ítaca va ser poemes localistes, que tracten de la seua terra, de la seua vida, de llegendes populars, etc. Per a il•lustrar-ho el rapsode va recitar el poema ‘Joc de paraules’, amb un acompanyament musical de la bandúrria de Sasot compost per a l’ocasió, que va fusionar amb la música de la jota popular ‘Porque no nos ven hablar’.

‘Joc de paraules’ fa així (només en transcrivim uns fragments):

“Jo tinc un presseguer
Un gos
Un trill
Un bos
I un grill
Jo tinc una parada
Un rec
Un bou
Un cep
I un ou
I una mula castanya
Un boc
Un all
Un moc
I un gall
(….)
Ella té una figuera
Un rascle
Un moble
Un mascle
Un poble.
Un bancal a l’Aigüera
La roba,
La mula,
La dula,
La cova.
I té un bancal de vinya,
La cama,
La bossa,
La gossa,
La rama.
(….)
Tinc la lluna nova
Vuit dies al mes
Molt poqueta roba
I res més.
Tinc per menjar
Un poquet de pa
I poc més
Los dies de festa
Que no es pot fer res,
Tinc la llum del sol,
La flor de ginesta
I la dels romers.
(….)
Ben acorrucat
S’està ben calent
En lo cap tapat
Mentre bufe el vent.
I a la matinada
Si és menester
Vaig a la finestra
A pixar al carrer.
I abans d’esmorzar
Per a fer de cos
Vaig a l’olivar
Damunt d’un tarrós.”

Com diu Bengoechea, què bé vivien los masovers d’aquella època, tenien poqueta cosa però no necessitaven res més. Allò era un paradís. Però el rapsode mos va mostrar les ironies de la vida: tan bé vivien que Desideri Lombarte va tindre que emigrar a treballar a Barcelona, com tants altres habitants del món rural d’aquella època. Era la crisi agrària dels anys 50, que va buidar molts pobles. Així que ja tenim un masover, poeta i emigrant.

Arribats a n’esto punt, el Dúo Recapte va encetar un bloc sobre l’existència i les ironies de la vida. El primer poema d’esto bloc va ser el ‘Romanço d’aquell home que no va saber trobar el castell’ (ambientat amb una tonada d’Anton Abad i amb unes melodies d’unes quantes jotes aragoneses i catalanes). El poema conté un diàleg imaginari entre una velleta de Pena-Roja i un foraster que no és capaç d’interpretar els costums locals i s’exclama perquè en aquell lloc no parlen lo castellà. És un joc d’ironies i mala bava molt ben travat.

El següent poema d’esto bloc va ser ‘Xarraduries’, que tracta d’un capellà jove acabat d’eixir del seminari que quan va arribar a Pena-Roja va esvalotar totes les dones del poble amb les seues paraules, raons i absolucions. Si el pecat era menut ho arreglava de seguida, si el pecat era més gros s’hi passava tot lo dia (al confessionari?). Pura i autèntica literatura popular.

Desideri Lombarte va passar uns anys a Barcelona, on es va casar amb una noia de Pena-Roja (la Rosalia) i va tindre família (tres filles). Però la crisi dels 70 el va tornar a deixar sense feina. I va coincidir que just en aquella època va patir un seriós problema de salut que el va tindre de baixa durant molts mesos. Quan es va recuperar ja no va trobar feina, i ja sempre va conviure amb problemes cardíacs. Llavors va nàixer el poeta.

A partir d’aquell moment, ja no només dedicaria poemes a la seua terra i a la seua gent, sinó que va començar a ataüllar el món més enllà i més endins. Va començar a fer poemes més curts, com els sonets que el Dúo Recapte va recitar a continuació:

‘Sol·licitud’ (amb el fons musical de la Tocata en Re-m de Bach), és un poema sobre la gent que ha perdut la feina i que té problemes econòmics, per a que la gent que l’escolte se solidaritze amb ell.

‘Llaurem rostolls daurats’ (musicat amb una tonada del disc Viatge a Ítaca, de Llach): És un poema pacifista, molt expressiu en contra de totes les guerres.

‘Lluny de tu’: Es tracta d’un poema melancòlic sobre la seua terra i el seu poble, que reflectís la sensació de solitud i d’incomprensió que ell notava a voltes quan la visitava. Perquè tothom sap que normalment als pobles… això dels poetes… són vistos només com una mena de gent que no treballa… gent que es dedica a recuperar coses perdudes… El Dúo Recapte va interpretar esto poema sense acompanyament musical, a pèl.

Bengoechea mos conta com los anys van passant i el poeta pateix més problemes de salut, es cansa de viure a la ciutat i té ganes de tornar a l’origen, de tornar a la terra. Desideri Lombarte volia arribar a la seua Ítaca, ara ja ple de coneixença. Així va preparar lo seu rader viatge. A causa del seu delicat estat de salut era conscient que no podia durar gaire, i per això va escriure un bon grapat de poemes sobre la mort. Així, per exemple, abans de preparar el seu viatge definitiu demana convertir-se en un timó. Ell voldria morir i tornar renàixer com un timó de flor menuda, per a que, així com les abelles aprofiten les seues flors per a fer mel, la gent del futur pogués fer mel amb los seus poemes. En paraules d’Antoni Bengoechea és un dels seus millors textos.

‘Timó de flor menuda’, que interpreten acompanyat de la melodia del tema ‘Abril del 74’ de Llach, fa així:

“Si al mes de maig aneu pels solanets / voreu com les abelles van volant / a la blanqueta flor dels timonets / per a fer la mel i bresques a l’eixam.
Amb ben poqueta molla en tenen prou / i amb terra ben primeta i llum del cel / tant si fa temps sequívol com si plou / fan flors i les abelles ne fan mel.
Timó de flor menuda jo vull ser / i ser de les abelles el recel / i viure al ple del sol en un recer.
I torna’m a les bresques dolça mel / i mori’m a l’hivern, com solen fer / los timons del solà, davall del gel.”

Desideri Lombarte va morir l’octubre de 1989. El Dúo Recapte ataca un parell de poemes més dedicats a fer pactes amb la mort:
‘Me’n aniré’ (ambientada músicalment per Sasot amb un fragment del ‘Retorn del viatge a Ítaca’ de Llach).
‘Deixa’m posar davall’ (sense acompanyament musical), on el poeta demana a la terra que l’aculli al seu forat (“deixa’m posar davall, damunt posa-t’hi tu. Terra, fes-me un bon clot, que vull estar abrigat, descansant com un mort, davall de tu colgat”).

Per a cloure la sessió Màrio Sasot interpreta de nou el ‘Cant dels Ocells’ (que casualment a Alcampell és el tema musical que s’emet pels altaveus del pregó sempre que hi ha un enterrament). Antoni Bengoechea torna a asseure’s a la taula del principi, encén de nou el flexo i fa una recitació solemne, un poema titulat ‘Quan no quedarà res’ (Quan no quedarà res / només ermes les terres, sec lo mar / quedarà la paraula / Quedarà). El text complet fa així:

“Quan no quedarà res,
Quan morts els rius, blanquejaran les gleres.
Eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu
A les dures entranyes de la terra,
Quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,
Ni cap garba de blat per les garberes,
Ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,
Només ermes les terres, sec el mar,
Quedarà la paraula. Quedarà.

El públic emocionat va arrencar a aplaudir com si aquella fos l’última oportunitat en l’última nit del món. Impressionant. Los pèls de gallina.

Allavons va començar lo debat.
Per a trencar el gel, el moderador va demanar als rapsodes amb quina part de l’obra de Desideri Lombarte s’identificaven més. Sasot respon que el que més li agrada és la seua capacitat de contar històries i de transmetre-les i arribar a la gent de manera molt senzilla, directa i emotiva. Bengoechea, pel seu costat, mos adverteix que ell va ser amic íntim de Desideri, i que això condiciona la seua resposta. Diu que com amic era una persona molt positiva, un home molt tranquil, amb una filosofia de la vida molt bona, un gran personatge. Com a poeta, n’admira la capacitat de comunicar amb la gent del poble. La prova, diu, és que en poc temps ha passat de ser un desconegut a ser lo poeta ‘de sempre’ del Matarranya. Lo poeta del poble.

Una persona del públic considera que, per escriure en català, deu de ser un personatge difícil d’ubicar. Admetent que al Matarranya té un suport popular que el reclama com a poeta del poble, ¿qui el reclamarà a la resta del territori? En ser un poeta aragonès que escriu en català, i que per tant no és de Catalunya, i que escriu en una llengua que el govern d’Aragó considera llengua estrangera… ¿qui en farà la deguda promoció?

Sasot respon que com a molta gent que fa cultura en estes terres de frontera, es troba a llom de dos cavalls i en estes condicions sempre és molt fàcil caure. Considera que Desideri Lombarte va apreciar molt la cultura catalana, però també va estar sempre molt a prop de la cultura aragonesa. Recentment la revista ROLDE, de Saragossa, ha publicat les cartes que ell els enviava a la revista, i també al diari Andalán, on sempre animava a la gent a interessar-se per les coses d’Aragó. I especialment per la cultura catalana d’Aragó. Eixos dos móns potser no sempre encaixen, però ell volia que es trobessen.

Màrio Sasot també afirma que les associacions de la Franja han editat quasi tota la seua obra, que és pràcticament tota pòstuma, cosa que vol dir que hi ha un gran interès per rescatar la seua feina i divulgar-la. També observa que hi ha cada vegada més gent que incorpora poemes a les seues obres artístiques, discogràfiques o teatral, com el grup Temps al temps, els cantautors Túrnez i Sesé, o el grup Ya-Babé, o el propi Dúo Recapte, així com fragments en obres teatrals, etc. Sasot considera que el veritable repte és que es conegue més enllà del Matarranya, però això no s’ho havien plantejat fins enguany. Per això el Dúo Recapte està fent una gira molt exitosa per Aragó, han donat a conèixer los seus poemes a Saragossa, al Baix Cinca han feit tres o quatre recitals, a la Llitera han estat a Albelda i a Alcampell, i els queda un recital més per la tardor a Altorricó… A poc a poc…

Bengoechea considera que amb la gent del poble connecta molt bé, especialment amb lo poble rural. Però reconeix que està en terra de ningú… Des del seu punt de vista, fer poesia ja és una cosa molt alternativa. Fer-la en català encara més. I fer-la en català a l’Aragó encara és més alternatiu si hi cap. I si està feta en català dialectal localista encara és més difícil de transcendir. Per a Bengoechea, Desideri Lombarte va morir en plena maduresa, però li pareix que hagués arribat a molta més gent si hagués tingut alguns anys més de temps, hagués pogut arribar a gent més culta, però no hi va haver temps. Bengoechea explica que el poeta fins el 1987 gairebé no corregia res, escrivia tot d’una tirada i així ho deixava. Per arribar al públic que llegeix en català li faltava uns quants anys més per a polir-se i donar-se a conèixer més com escriptor, llavors segurament hagués arribat a la categoria d’un Jesús Moncada. Lombarte té coses molt arrodonides, però si hagués viscut dos o tres anys més hagués fet autèntiques obres mestres. I déu-n’hi-do amb les que mos va deixar!

Entre el públic hi ha Ramon Sistac (de Camporrells) (com que és la festa d’Estopanyà ha decidit baixar a Alcampell) (bé, no cal exagerar, de feit en acabar tenia previst anar a la festa de l’etern poble rival). Ell comenta que lo món oficial dels poetes és molt tancat, molt llibresc i de premis literaris i de capelletes, i creu que a Desideri Lombarte no li importava gens tot això. No estava interessat a transcendir com a poeta, sinó que li interessava més arribar a la gent que tenia a prop. I això ho aconseguia molt bé, per les imatges que transmetia, que tocaven el cor i arribaven amb molta facilitat a la gent. Això lligava molt amb la seua bonhomia i amb el tracte directe i franc que tenia amb tothom. Sistac considera també que Desideri Lombarte s’ha guanyat un espai important en la literatura catalana, perquè durant les raderes dècades no hi ha hagut gairebé cap poeta popular de debò (que no siga friki), i observa que cada vegada se’n parla més en els cercles literaris perquè la seua qualitat és molt alta, i encara serà més important en el futur.

Una altra persona del públic pregunta qui és l’equivalent de Desideri Lombarte a altres comarques com la Llitera o el Baix Cinca? Algú diu que potser hem d’esperar a que es moren per a saber-ho. Sasot respon que també n’hi ha de vius, com l’Hèctor Moret i en Marià López Lacasa, dos poetes del Baix Cinca que tenen molta empenta i reconeixement, potser no tant a nivell popular però sí entre els lectors habituals de poesia. També l’Anton Abad. També diu que hi ha gent molt interessant al Matarranya que està començant a editar obres poètiques, sobretot dones, que es basen molt en llegendes i tradicions populars. També en José Miguel Gracia i altres, realment pel Matarranya i el baix Cinca hi ha una febre poètica imparable, amb cada vegada més autors publicats. A la Llitera i a la Ribagorça, en canvi, no coneix cap poeta publicat, i desconeix el per què. Tot i això, Sasot adverteix que a la Llitera durant molts anys es van celebrar els premis Despertaferro de literatura infantil i juvenil, als que es presentaven molts nens i nenes que feien poemes. Sasot no sap si hores d’ara ja s’hauran passat al rap o al hip-hop, però suggereix intentar seguir-los el rastre perquè potser encara escriuen poemes d’amagat.

Ja són les dotze i quart de la nit, la temperatura a la plaça és molt agradable i el públic segueix lo debat amb atenció. Però ha arribat l’hora d’acomiadar els rapsodes. Ells agraeixen el convit i, sobretot, el plaer de comptar amb un públic tan extraordinari. L’organització agraeix també a l’Ajuntament d’Alcampell la col·laboració en la producció d’esto recital-debat. Així, després d’un últim aplaudiment tothom s’aixeca, apila la cadira en una cantonada de la plaça i es dispersa per la localitat. Alguns encara arribaran a la festa d’Estopanyà. Altres faran uns gintònics a les taules del pub local. N’hi haurà algun que haurà memoritzat algun verset del poeta (l’endemà a la piscina algunes persones mo’n van recitar algun…). Això sí, molts mos preguntaran on es poden comprar llibres del poeta, cosa que no és tan fàcil de respondre.

Entre els grumolls que es van formant per la plaça s’escolten converses interessants. Una senyora li diu a una altra que el recital ha estat molt i molt bé, però que pel que havia sentit aquell poeta parlava una llengua diferent de la d’Alcampell. En la discussió subsegüent totes dues senyores conclouen que al Matarranya sí que deuen de parlar lo català, però a Alcampell no ho veuen tan clar (tot i això, no acaben de pronunciar lo mot ‘xapurreau’, i molt menys lo ‘lapao’). Pareix més un intent de posar distància i no ser confosos amb catalans (una precaució típica producte de l’absurda confusió entre llengua i identitat). En una altra conversa, un senyor està convençut que Desideri Lombarte mai ha existit, i acusa els seus interlocutors d’ignorants per no haver sabut interpretar l’espectacle que acabaven de veure: segons ell tot el que mos ha contat el Dúo Recapte formava part d’un guió teatral, molt ben endreçat però tot inventat. Davant aquests arguments alguns dels interlocutors es reconeixen desconcertats i no saben què pensar. Algú diu que ho mirarà a la wikipèdia. Com a organitzadors de les tertúlies intentem desfer el malentès i mos comprometem a ensenyar-los uns autèntics llibres de l’autèntic poeta, per a que puguen verificar la seua existència real. Bé, tot i que l’home va morir, el poeta continua existint (com ja sabem, ‘quedarà la paraula’).

El que queda clar és que els llibres de Desideri Lombarte haurien de poder entrar als circuïts habituals de distribució literària, si no la gent no hi pot tindre accés.

¿Què tal si el Club de lectura local encarregués a la bibliotecària algun llibre de Desideri Lombarte?