Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)

Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.

No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.

Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).

Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.

Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.

Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.

Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.

Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.

Antoni  Bengochea