La Franja

Publicat a La Comarca del 30 d’agost de 2013

A Jim Dunbar li han diagnosticat “arribatardisme”. Un escocès dret i fet, de 57 anys, que de tant arribar tard, ha anat a fer-s’ho mirar a l’hospital. A la cita en lo doctor, evidentment, no ha arribat en hora. I li han diagnosticat que fa tard per malaltia. Explique que a un dinar en una amistat pot arribar 3 hores tard, o pot fer perdre el transbordador d’unes vacances col•lectives per arribar 4 hores tard. És conscient del problema que té. I no és perquè no hi poso empeny en resoldre’l: una vegada havie d’anar al cine a les 19:00h. Es va aixecar a les 8:15h del matí, donant-se 11h per mentalitzar-se que no podie arribar tard. I a pesar de tot, va fer 20 minuts tard.
Evidentment, hi ha un factor individual. Hi ha gent que tendix a fer tard. Com també hi ha gent que arribe molt abans de l’hora, estant al puesto 10 minuts abans. Quan los dos pols se troben, la cita mai escomence bé. Als 10 minuts prematurs se li sumem los 10 minuts de retard, i queden 20 apassionants minuts de soledat desassistida.
Però a més del factor individual, hi ha un factor cultural. Als països mediterranis la col•lectivitat respecte a qui fa tard, sent habitual que els actes públics escomençon 5 o 10 minuts tard “perquè encara no han arribat tots”. Per contra, altres cultures com la suïssa o la japonesa tenen fama de puntualitat, fins nivells d’histèria.
Dono per fet que una societat puntual és més productiva, perquè el temps és un recurs escassíssim, i no el podem anar perdent. Però sent sincer, sóc dels que tendixen a fer tard. Sempre apareix una última cosa per a fer, “aprofitant este ratet que quede”, i que finalment se convertix en un retardador. Però d’aquí a lo de Jim Dunbar hi ha un tros. ”La meua família no em creu i pensa que estic posant excuses”, diu. I a la família no li falte raó.