Nonacionalistes vs. «aldeanos» | L’ esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 16 d’agost de 2013
Què és un nonacionalista? L’etimologia no enganya: algú que no se sent adscrit sentimentalment a cap nació o que no té l’impuls de defensar-la. Vist així, un nonacionalista autèntic seria una mena de camaleó, un Zèlig woodyallenesc que s’adaptaria a les identitats que va trobant-se en el seu periple vital. Com molts emigrants europeus als Estats Units, que fins i tot es canviaven el nom i renunciaven al seu idioma a per a semblar més americans. Tanmateix, a les nostres Espanyes, el mot canvia de significat radicalment. El nonacionalista espanyol (generalment monolingüe castellà per naixement o vocació) no se li posa gaire bé la puixança i prestigi que algunes llengües no castellanes han adquirit a Espanya des que hi ha democràcia. Per a resoldre aquest dilema moral, titlla d’«aldeano» aquell que s’entossudeix a emprar el propi idioma en tots els àmbits de la vida (oficial, acadèmic, etc.). La paradoxa més gran ve del fet que aquests menystinguts «aldeanos», a diferència de molts nonacionalistes, dominen perfectament les dues llengües, la pròpia i la castellana. Els amics de l’altra banda de l’Algars que estiuegen entre nosaltres, es queden parats de veure el tracte que rep la nostra llengua per part del govern autonòmic aragonès. «Que no pagueu els mateixos impostos, vosaltres?» ens interroguen. De fet, n’hi ha uns quants que comencen a qüestionar-se la conveniència de seguir sufragant un estat que, diuen, només posa pals a les rodes al desenvolupament de la seua cultura, entre altres coses. En les tertúlies que, inevitablement, sorgeixen sobre aquest tema, els aragonesos ens anem quedant sense arguments per a convèncer-los del contrari. I més ara que diuen que parlem LAPAO i ens costa de fer-nos entendre. Sempre queda el recurs de xerrar de futbol o de si enguany trobarem bolets perquè ha plogut quan calia.