La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de juny del 2013)

A La Seca-Espai Brossa del barri del Born de Barcelona, s’està representant des del dia 23 de maig i fins el 23 de juny un vodevil proposat per un dels directors de més llarga trajectòria en qui s’entrecreuen la conjunció dels gèneres de la història del teatre amb la recerca escènica de primera avantguarda que encara tenim la sort de copsar damunt l’escena de casa nostra. Hermann Bonnin ha fet pujar a l’escenari la ben ritmada i sonora traducció que Jaume Melendres ens fa arribar d’una peça característica del divertimento francès: La Bella Ismènia del vuitcentista Eugène Labiche.
I per què no?
De joc escènic, es tracta aquesta volta, doncs a l’espai nu, son els actors i el text, només, el que juga.
De ben antic, d’ençà la tan preuada tradició de La Commedia dell’Arte, els personatges arquetípics feien d’espill al seu públic de l’entramat de les realitats quotidianes, de les concernents a allò que és essencialment social però també a les concernents a les de les relacions. Avui, si bé l’aportació social del seu argument ens queda -per sort!- lluny, no ens hi queden tant les directrius i els paranys amb els que el gènere humà encara s’ho ha d’entabanar per aconseguir els propis objectius i, en aquest sentit, la comèdia funciona, i tant que funciona.
Actors de ben consolidada trajectòria en les ganes de jugar el joc escènic, en completa Unitat de To que haguera dit el nostre savi -i no fa tant que desaparegut- mentor Ricard Salvat. És a dir, en harmonia en el ritme de les rèpliques, en la capacitat de fer creïbles les més pures de les convencions teatrals com son les expressions del aparts o les entrades i sortides impetuoses així com els indicis d’espietes rere teló pintat de les trifurques en curs… I és així que es mouen magnífics i efectius Jaume Pla, Mingo Ràfols, Lina Lambert, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Actors d’ofici, tots, i posada en escena, vestuari i atrezzo, en coherència a aquella veritat tan gran en l’art: de la simplicitat n’ix, també, el lluïment.
Una Escena humana, que per refrescant, per lleugera, per impretenciosa, és molt ben vinguda en aquests temps que correm.

Marta Momblant