INSTINT D’ANIMALS: REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA.

REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA

 

 

 

 

A LA FRANJA DE PONENT

 

JA NO ES PARLA CATALÀ

 

 

El PP i el PAR han aprovat la Llei de Llengües que anomena el català, LAPAO; i l’aragonès, LAPAPYP

 

 

 

 El passat dia 9 de maig va ser aprovada per les Corts aragoneses la Llei de Llengües d’Aragó, recolzada per la coalició que governa en aquests moments formada pel Partido Popular (PP) i el Partido Aragonés (PAR). En contra, van votar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Izquierda Unida (IU), sense poder fer res per canviar la voluntat dels representants del govern davant la seva majoria parlamentària. Els diputats designats per tots tres partits van abandonar la ponència sobre la Llei de Llengües d’Aragó un cop les esmenes presentades pels seus grups —73 del PSOE, 53 de CHA i 42 d’IU— van ser rebutjades.

 

 

La nova Llei, entre d’altres canvis, passa a denominar la llengua de la Franja, que tots els científics i filòlegs coincideixen a anomenar català, amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental); i a l’aragonès, que encara resisteix en zones de la província d’Osca, com a LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica). Tot i que el Capítol V de la nova Llei de Llengües reconeix el dret de rebre l’ensenyament de «la llengua i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó en les zones d’ús històric predominant», sorgeixen alguns dubtes respecte al paper que tindran a partir d’ara i que ningú ha resolt. Per exemple, es podrà seguir donant el títol de nivell B de català als alumnes que acabin tot el cicle de primària i secundària havent cursat l’assignatura, si ja no es reconeix la llengua com a tal? Seran vàlids per aconseguir l’esmentat nivell els llibres d’ensenyament, si a partir d’ara l’edició corre a càrrec del Govern d’Aragó? Es podrà seguir realitzant a Fraga l’examen del nivell C, juntament amb altres llocs d’arreu de la comunitat? 

 

 

En vermell, la Franja de Ponent. En gris més fort, la resta de territoris catalanoparlants.

 

Per Natxo Sorolla, sociòleg del Matarranya, és a partir dels anys 80, ja entrada la restauració democràtica, quan se senten les primeres veus demanant una major presència del català dins l’àmbit social. El govern d’aquell moment, del PSOE, va ser receptiu a aquestes reclamacions i va engegar tot un procés d’introducció del català a l’ensenyament. En aquests context va tenir lloc, l’any 1984, la Declaració de Mequinensa, signada pels alcaldes dels disset pobles assistents i amb la presidència de l’aleshores Conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, José Bada. Amb aquesta Declaració es van assentar les bases per l’ensenyament optatiu del català a les escoles de la Franja. Sorolla també admet que aquest manifest, tot i que pot servir per visualitzar el suport dels polítics del territori, deixa molt a desitjar en altres aspectes.

 

 

Des d’aquell moment es va iniciar un procés de conscienciació política que en major o menor grau van seguir tots els partits. Es van fer passos endavant, com a l’any 1996, quan es va reformar l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, que dotava de protecció les llengües pròpies d’Aragó i en garantia l’ensenyament a les zones d’ús predominant; l’any 1997 la Comissión especial sobre la política lingüística en Aragón declarava que a la Comunitat Autònoma s’hi parlaven el castellà, el català i l’aragonès, precisant que aquestes dues darreres «amb les seves diferents modalitats»; i a l’any 1999, amb el vot a favor de tots els partits, s’estableix en l’article 4 del Patrimoni Cultural Aragonès que «el català i l’aragonès són llengües minoritàries de la Comunitat i que per la seva riquesa cultural pròpia seran especialment protegides per l’Administració». Tot això es va aconseguir mentre governaven en coalició entre PP i PAR, els mateixos partits que ara han aprovat la Llei de Llengües d’Aragó on tiren pel terra gran part d’allò aconseguit fins el moment. En aquests anys hi ha cert debat al voltant de l’aragonès, sobre si és una llengua o si són parles, però cap partit qüestiona que allò que es parla a la Franja sigui català. 

 

 

«És a partir de principis de la dècada del 2000 quan comença una radicalització dels bàndols: del PP, però sobretot del PAR», comenta Natxo Sorolla. En aquest moment es comencen a adoptar posicions en contra del nom de la llengua i a donar suport a associacions com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), un suport que comptava amb poca gent però que hi havia entre ells alguns regidors del PAR. Mentre l’oposició continua amb les traces conciliadores d’abans dels anys 90. Durant el seu mandat, el PSOE crea l’avantprojecte de la Llei de Llengües al 2001, que no s’aprovaria, i finalment al desembre del 2009 sí que s’aprova la primera Llei de Llengües, amb el vots a favor del mateix PSOE i CHA, i en contra del PP, IU i PAR, tot i que en aquells moments aquest últims formaven govern amb el PSOE.

 

 

La Llei del 2009 dividia el territori en quatre zones lingüístiques diferents: la catalana, l’aragonesa, la zona mixta d’aragonès i castellà, i la zona castellana. Tot i això, no dotava a les llengües minoritàries de cooficialitat, ja que l’Estatut d’Autonomia ho impedia. També preveia la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i de l’Acadèmia Aragonesa del Català, tot i que cap de les dues va arribar a posar-se en funcionament. En l’apartat dels drets dels parlants, en recollia alguns en aspectes de l’ensenyament, l’àmbit administratiu i respecte les toponímies de la zona. A aquesta Llei, des de posicions de l’activisme i de la investigació sociolingüística, «se l’ha considerat descafeïnada. Només feia legal allò que ja estava passant, com el reconeixement del nom català, o l’ensenyament de la llengua», explica Sorolla.

 

 

El PSOE s’ha mostrat molt crític amb la nova Llei de Llengües, i juntament amb el CHA han liderat la crítica del que consideren un atac a la llengua. En un comunicat a la seva pàgina web, el PSOE assegura que «amb la nova Llei de Llengües, el PP només vol desviar l’atenció dels ciutadans de les brutals retallades que està duent a terme». En la reunió del partit al Matarranya, alcaldes, regidors i militants de la comarca van mostrar el seu rebuig a la nova Llei, defensant l’anterior, que ells consideren que «permetia la llibertat d’elecció dels ciutadans». En la seva opinió, l’anterior Llei era «una proposta de mínims». 

 

Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell. Foto: Tuiter @jachauvell

 

Alcampell, a la comarca de la Llitera, va ser el primer poble en refusar el nom de LAPAO per a denominar la llengua que parlen els seus habitants. Josep Antón Chauvell, alcalde del PSOE del municipi, explica que «segons la disposició addicional primera, els pobles d’allò que ells denominen Franja Oriental, després d’haver escoltat les entitats socials, podrà denominar la llengua segons la costum popular. Ací s’ha dit que lo costum és denominar la llengua d’Alcampell com a català». Aquest punt es va portar al ple de l’Ajuntament i posteriorment a la Conselleria d’Educació. «Si no en fan cas, l’Ajuntament es reserva el dret de portar als tribunals a les institucions aragoneses per agressió contra la llengua local», afirma Chauvell amb rotunditat. A part d’això, explica que ningú els hi va donar cap informació als ajuntaments de les zones afectades des de Saragossa, i que simplement el PAR va impulsar la Llei, i el PP la va secundar per interès.

 

 

Però no tots els pobles de la Franja opinen el mateix sobre la nova llei. Enrique José Blanc, alcalde del PAR de la petita localitat d’Açanui i Alins, a la part oest de la Llitera, té molt clar que la llengua que es parla a la seva població no té res a veure amb el català. Sí que reconeix que els orígens tant del català com de l’aragonès que es parla a la zona provenen d’un mateix tronc lingüístic, que diu haver pres influència de la llengua d’oc . Per Joaquín Avellana, exalcalde de la mateixa població lliterana, el PAR sempre ha estat en una posició de consens. Segons ell, la solució seria arribar a un punt intermig, com va pretendre José Callizo, conseller de Cultura i Turisme fa tres legislatures. Callizo va fer una proposta que era anomenar a la llengua de la Franja com a català d’Aragó. Avellana explica que cap part va acceptar, i que ara cada vegada que hi ha un canvi de Govern entre el PSOE i el PP hi ha també un canvi de Llei, a causa de la falta d’acord. Davant la possibilitat d’intentar arribar a un consens entre els alcaldes de la zona, Avellana creu que mai se ficarien d’acord entre els afectats, tot i que confessa que potser tindria més majoria els que diuen que és català. 

 

 

Segons Blanc, el problema de les parles de la Franja és que no tenen una gramàtica. Ell creu que «el pitjor que pot passar és que hi hagi una gramàtica catalana i desaparegui la nostra forma peculiar de parlar». Blanc creu que adoptar la gramàtica catalana perjudicaria i faria desaparèixer les peculiaritats lingüístiques de la Franja, tot i que ells no reconeixen aquest nom per a la zona. Tot i això, no està pas en contra de l’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles, però sí ho està de que s’intenti normalitzar conjuntament. En aquest sentit María Herrero, portaveu del PAR en la Comissió d’Educació va afirmar al Ple de les Corts d’Aragó que «aquestes llengües han de ser especialment protegides i fomentades per l’Administració aragonesa», declarant també que no són anticatalanistes, sinó aragonesistes. 

 

Açanui. Foto: www.turismolalitera.es

 

El discurs en contra de la nomenclatura de català, però, no el segueixen tots els membres del PAR ni del PP. Antonio Fondevila, alcalde de Castillonroi i president de la comarca de La Llitera, defensa que el que es parla a La Franja és una de les diferents variants dialectals que formen el català, i que cal protegir el dret de seguir estudiant català a l’escola per tal que els alumnes franjolins estiguin el màxim de preparats en cas d’anar a estudiar en un futur fora de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Anabel Cases, regidora del PP a Alcampell i consellera-delegada de l’àrea d’Hisenda de la comarca, afirma que sap perfectament que estem parlant català, i que no cal cap legislació per saber-ho. «A jo no m’agrada que me diguen des de Saragossa el que he de parlar», admet Anabel Cases. Tot i això, precisa que no li agrada l’actual Llei, però tampoc l’anterior. «Les imposicions l’únic que fan es crear mal rotllos, dins de tots los partits, no només del PP i PAR.» Cases posa com a exemple la moció que s’havia de votar al Baix Aragó en contra del català i a favor de l’aragonès. Quatre consellers del PSOE s’hi van oposar, però uns altres quatre van abstenir-se. Tot i les diferències que existeixen dins dels seus partits, tant ella pel que fa al PP, com l’exalcalde i actual conseller de l’Ajuntament d’Açanui Joaquín Avellana pel que fa al PAR, afirmen tenir llibertat de vot i de discurs. En aquesta situació, Antonio Fondevila, a causa de l’impossibilitat d’anar ell mateix a la reunió d’alcaldes celebrada a Mequinensa per la defensa de la llengua, hi va enviar un regidor del Ajuntament de Castillonroi.

 

 

Aquesta reunió va tenir lloc el passat dissabte 1 de juny a Mequinensa, i tenia com a objectiu la redacció d’una Declaració en defensa de la llengua a l’estil de la Declaració signada al 1984 també a la localitat de l’escriptor Jesús Moncada. La trobada va comptar amb la presència de mig centenar d’alcaldes i regidors de vint-i-vuit ajuntaments diferents. Hi havia representants de PSOE, CHA, IU, PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), que té una alcaldia a Pont de Muntanyana, a la Ribagorça, i el regidor d’ERC de Calaceit; no n’hi havia cap del PP.

 

 

Alcaldes i regidors signants de la Declaració de Mequinensa del 2013. Foto: www.lavanguardia.com

En la que s’ha conegut com II Declaració de Mequinensa, els signants valoren «el treball realitzat per el Govern d’Aragó en l’ensenyament de la Llengua Catalana en els centres educatius dels municipis». Mostren el seu descontent amb la modificació del nombre de les Llengües Pròpies d’Aragó per LAPAO i LAPAPYP, i acusen el Govern i les Corts d’haver fet un «ridícul universal». La Declaració acaba amb la sol·licitud de la derogació immediata de la nova Llei, el compromís de «presentar mocions a tots els ajuntaments que impulsin la formació y el prestigi de la llengua, enlloc de convertir-la en un element de polèmica y confrontació», i l’advertència de recórrer fins i tot a les autoritats europees per defendre la denominació de la llengua. 

 

Segons l’estudi «El català a la Franja» de Natxo Sorolla per a la revista Ripacurtia, la Franja té un nombre de parlants del català de gairebé el 90%, el que situa aquesta zona com el territori de parla catalana amb un major percentatge de parlants. Tot i això el mateix Sorolla adverteix que estem iniciant una etapa de canvi. Els resultats del últims estudis sobre la població escolar entre nens de sisè de primària a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, indiquen que la majoria catalanoparlant s’està trencant. Això pot ser a causa de que hi ha més castellanoparlants immigrats, que no aprenen la llengua i interfereixen en el procés habitual viscut fins ara a La Franja. 

 

 

Per a Sorolla, el primer punt per la normalització de la llengua seria arribar a un consens en la qüestió de la nomenclatura. «Tota la polèmica sobre el nom afecta al prestigi de la llengua: no és el mateix el català amb els seus 10 mill de parlants, que una llengua sense nom, que en té 50.000 i amb diferents modalitats. A més del debat sobre si són llengües o modalitats lingüístiques, que és un grau menys. Tot això afecta el seu prestigi.» Sorolla creu que el conflicte del nom s’hauria de resoldre políticament, ja que científicament no hi ha cap tipus de dubte. 

 

Hi ha qui s’ha pres amb humor les noves denominacions.

 

En la qüestió del nom, Chauvell, que a més d’alcalde d’Alcampell és també un reconegut escriptor en llengua catalana, creu que la Llei de Llengües forma part d’una estratègia a llarg termini contra el català: «A les Illes Balears han presentat la preposició per la Llengo baléà, al País Valencià n’han prohibit dir-li el nom, a La Franja li diuen LAPAO al català i a Catalunya es vol obligar a escolaritzar en castellà. Tot junt és un atac directe contra tots els territoris de parla catalana».

 

Natxo Sorolla adverteix que quan una llengua deixa de ser útil en la societat és quan realment té perill de desaparèixer. Creu que des de l’activisme s’ha de veure quins són els punts que s’han de retenir, i fer nous passos favorables com per exemple redefinir la qüestió dels noms o que sigui el català la llengua vehicular a l’ensenyament. «Que el català sigui part de la docència és l’única forma en què pots aprendre una llengua i posar-la en pràctica. Si només t’ensenyen la teoria no es posen en pràctica els coneixements», opina Sorolla. En el tema de la llibertat lingüística de la que es parla amb aquesta Llei, afirma que si no tens una societat realment bilingüe on tots els parlants coneixen les dues llengües no tens llibertat lingüística.