El repte de «Temps de Franja» | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 9, maig 2013

Cada mes, des de fa 14 anys, es produeix un petit miracle en terres aragoneses. Una revista de vint pàgines veu la llum. Una revista que parla de nosaltres i de les coses que ens ocupen (i preocupen). Per si això no fóra prou, resulta que està escrita en la llengua més demonitzada d’Aragó, la mateixa que, segons les tàctiques del poder uniformitzador, ja hauria d’haver quedat relegada a un ús oral residual i domèstic. Mai escrit (ja heu vist les fotos de les pancartes que criden «Parlat, no escrit!»).
Però el dimoni la deu saber ben llarga, perquè les llibreries són farcides d’obres escrites en aquest idioma que alguns voldrien indigne. I, cada mes, un bell grapat de col·laboradors es preocupen d’omplir de contingut aquests fulls. L’esforç és molt gran: n’hi ha que es queden pel camí, d’altres que consideren que la revista és avorrida —i ni tan sols intenten aportar allò que hi troben a faltar. Hi ha tantes històries com lectors i col·laboradors. Tant me fa. Quan, als voltants del 20 de cada mes, l’Isa m’envia l’arxiu, no puc fer més que donar gràcies a tots els que han fet l’esforç de confeccionar el material; sense rebre res a canvi —alguns fins i tot sense la satisfacció de veure publicada la seua col·laboració. Ho repeteixo: és un miracle. No sé el que durarà. En aquests moments tot sembla ensulsiar-se sense remei, s’acaba el combustible per a tothom. Malgrat tot, les paraules catalanes d’aquesta revista aragonesa segueixen articulant missatges. És el somni que en Josep Galan va fer realitat a base de lligar voluntats i despertar entusiasmes i complicitats. Ara, passats gairebé vuit anys de la seva mort, Temps de Franja continua endavant amb tots els reptes oberts. Reptes que hem de ser capaços de seguir superant.
(Acabo de llegir l’Heraldo i m’han agafat ganes d’escriure aquesta glossa. Disculpeu.)