Llegiu en pdf a L’Excletxa

Arreu del país / Franja de Ponent

El temps (no) passa

Aquest juny proppassat
ja ha fet set anys de la
mort de Jesús Moncada
i el 26 de setembre
també els ha fet de la
desaparició de Josep Galan.
Justament, quan va
faltar l’autor de Camí de
sirga vam escriure que
a la Franja aquells dies
anàvem mudats perquè
tothom en parlava, del
gran autor de Mequinensa
i de nosaltres.
Avui la Franja fa pena, difícilment trobem
motius per eixir del dol compulsiu en què
es troba, sobretot a partir dels acords del
govern actual del PP-PAR, guanyador de
les autonòmiques. Fins i tot podríem arribar
a dir que toquen les absoltes del català
a la Franja ; perquè la llei de Murphy una
altra vegada hi campa. Si tot és susceptible
d’empitjorar, doncs, es fa empitjorar.
En guanyar la presidència de la DGA, la
presidenta Luisa Fernanda Rudi va anunciar
que no derogaria la llei de llengües,
aprovada el 30 de desembre de 2009, que
només la modificaria, això sí, amb unes
“rebaixes” significatives. Abans d’acabar el
curs passat, però, el PP va revifar el programa
electoral i la presidenta (es) va esmenar:
la proposta de llei derogarà l’anterior i serà
substancialment diferent, amb la desaparició
de la denominació del català i l’anunci
d’òpera bufa de la d’aragonès oriental: solemne!
I que consti que ací no faré ni un
polsim de broma.
Fa no gaire, he recuperat un article
d’Albert Branchadell (Ara, 18 /08/12) on
argumentava sobre la legitimitat política
del PP a l’hora de complir el programa
electoral, en el qual constava allò que avui
ens mortifica a la Franja; el polèmic lingüista,
però, ho arreglava dient que “encara
que la majoria dels votants balears i
de la Franja oriental d’Aragó hagin avalat
normes restrictives amb el català, si aquestes
normes contravenen principis superiors
han de ser qüestionades no pels polítics o
militants d’una comunitat autònoma veïna
sinó per les autoritats estatals o, en un
extrem, pel Consell d’Europa com a òrgan
supervisor de la Carta.” Ja ho veieu quin
desemparament: les autoritats estatals són
felices amb l’actuació dels seus acòlits a
l’Aragó i el Consell d’Europa poc que ha
fet fins ara tot i les denúncies continuades
que n’ha fet, “de la cosa”, l’Observatori de
L’ensenyament del
català tindrà encara
més dificultats i,
de la seva actual
condició de
llengua estrangera,
davallarà fins a
la qualificació
d’assignatura
escombraria
El temps (no) passa
Francesc Ricart

llengua catalana i, últimament, també
les associaccions de la Franja.
Així, doncs, la situació del català a la Franja
es pot emmarcar amb tota propietat en
l’estratègia del PP contra el català a tot
l’àmbit lingüístic de l’Estat. En aquest
sentit aplaudim el tracte de la qüestió de
la llengua a la Franja per part d’El Temps
que, en el número 1.476, hi dedicava la
part corresponent en el recull d’articles
titulat: La llengua a la pissarra. El català
sobreviu com pot a les aules; a les aules i al
carrer com apuntava la mateixa publicació
que ja havia dedicat la portada i un dossier
extens a la Franja, la primera quinzena de
juliol, on Núria Cadenes ajudava a mirar i
entendre el paisatge de desolació lingüística
que, si ningú no ho arregla, es veurà
aviat al ponent dels PPCC.
Els efectes: els podem esgranar per àmbits,
però no em sembla pertinent, perquè els
efectes perniciosos contra el català a la
Franja s’han succeït sense solució de continuïtat,
des de sempre, cosa que vol dir un
atac continuat fet de manera més o menys
explícita amb el franquisme i amb el postfranquisme
i a tothora.
Situem-nos, però, en l’ensenyament, la part
més interessant i més visible de la presència
o absència del català a les comarques catalanoparlants
d’administració aragonesa .
Des del curs 1984-1985 l’ensenyament del

català és opcional a les escoles de tots els
pobles de la Franja. Tot i uns inicis molt
difícils -amb una gran pressió anticatalana
que va arribar a amenaces de mort- el percentatge
d’alumnes que van “a classes de
català” s’acosta al 90%. Això vol dir, i poca
broma, que un nombre molt important de
promocions d’alumnes ja coneixen el català
des de l’escola, un fet únic en la història
de la Franja. L’ensenyament del català ha
progressat fins a ser present també com a
llengua vehicular en algunes experiències
reeixides, tot fruit de l’esforç del grup de
professors de català i la bona relació entre
les administracions educatives de l’Aragó i
de la Generalitat de dalt.
Aquest curs que acaba de començar, però,
és una incògnita per a la continuïtat de tot
plegat i després de la desaparició del Programa
d’animació cultural “Jesús Moncada”,
també es va prescindir del tècnic de la
Conselleria que atenia “la cosa del català” i,
també, han arribat el desmantellament del
CPR de Fraga i, amb el centre, el punt de
coordinació dels professors de català i, encara,
les disminucions d’hores de català en
alguns centres on s’ha rebaixat a una hora;
a més de saber que a l’Institut de Graus
(Ribagorça aragonesa) no es farà “el servei”
de català a l’alumnat procedent de l’Alta
Ribagorça. No cal ser gaire expert per a
predir que l’ensenyament del català tin

drà encara més dificultats i que, de la seva
actual condició de llengua estrangera, pot
caure aviat i davallarà fins a la qualificació
d’assignatura escombraria.
L’evidència és que amb el temps -el cronològic-
la llengua catalana remet a la Franja
i, com hem anat anunciant, el percentatge i
la lleialtat lingüística dels parlants cada cop
hi disminueix alhora que hi augmenta la
distància amb el món català, amb la negació
d’evidències científiques i el desprestigi
i descrèdit de tot “lo” català. Solucions?
Últimament a l’Aragó, davant les atzagaiades
del PP, amb la iniciativa de la Chunta
Aragonesista (CHA) s’hi intenta fer front
amb campanyes per la reivindicació de
l’aragonès i el català –que amb el castellà
fan el que en diuen Aragón trilingüe-, un
plantejament que no ho té gens fàcil per
progressar, sobretot tenint enfront el pes
de Saragossa i l’espanyolitat associada, i
perquè a un li apareix com una fórmula
muntada més que res com un suport per a
defensar l’aragonès, la llengua que podria
posar Aragó al món i que, a hores d’ara, de
les tres, és la que té més mala peça al teler.
Quin futur li espera al català en un escenari
de trilingüisme, en una administració
adversa -sempre adversa- composta
d’aragonesisme i espanyolisme? La pregunta
em temo que inclou la resposta.