Plany per una campana « Lo finestró del Gràcia.

 

Ara fa un any vaig escriure l’article en castellà “Lamento por una campana” al diari “La Comarca” d’Alcanyís, que deia entre altes coses;

        “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical. I esperàvem amb ànsia la repetició de les campanades de les hores. El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal —a la Codonyera li diguem les grenyes— a les seues mans. I era llavors quan, allargant els braços amb el tronc inclinat cap enrere, es forçava el primer cop de batall. Aviat arribava un altre, i un altre més, la campana aconseguia la velocitat adequada i la cadència de les campanades era la perfecta: una veritable delícia que s’acostava a una íntima sensació sexual. Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda. Com la Valera no hi havia cap altra! He sentit dir que  només a Toledo hi ha una que se l’hi assembla. Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta. Fa més d’un any, o potser dos que no es pot voltejar i les hores sonen —per dir alguna cosa— tan apagades que generen nostàlgia i un sentiment profund de desesperança.”

        “Les campanes emmalalteixen amb els anys o per ser atacades per batalls de materials inadequats o operacions de fixació no procedents, entre altres causes. Si les ferides no són restaurades, vull dir, soldades, els pot arribar la mort. La campana de la Codonyera ha de passar pel quiròfan, no pot quedar-se com està”

        Això deia fa un any. La campana segueix empitjorant i la gent s’ha acostumat a no escoltar-la. S’ha produït una mort més del patrimoni històric, cultural i etnològic de la Codonyera com: els molins d’oli amb les seues premses de pedra (també els menys antics), el Molí Siscar (molí de farina en plena ruïna), la Sèquia (l’obra hidràulica més important del poble), les antigues fonts de la vila, el Trinquet (extraordinària joia que encara podria recuperar-se), la Nevera (plena de runes i vergonya), moltes construccions de pedra seca (fonts, pous, cassetes, parets), balcons i portes de fusta, dovelles i arcs típics de les façanes, les trinxeres de la Guerra Civil, etc., etc. Llàstima!