Source: Bèlgica i Flandes: Prou! Lo francès se parle fins aquí | Xarxes socials i llengües
Natxo Sorolla
Quina llengua parlen a Bèlgica? Algú dirà: «belga». Un altre el corregirà: «francès, no?». Bèlgica és una mica més complexa. És considerat un Estat-coixí, que amortigüe la frontera cultural entre l’Europa germànica i l’Europa llatina: los parlants de neerlandès a Flandes, que representen aproximadament 6 de cada 10 belgues, i els parlants de francès a Valònia, que representen aproximadament 3 de cada 10 belgues. I també tenen un coixí intern, Brussel·les, considerada una regió bilingüe, que aplegue 1 de cada 10 belgues, i fa de capital de Bèlgica i d’Europa. Una àrea originàriament neerlandòfona, però que a efectes pràctics actualment té una majoria francòfona.
Però en realitat la delimitació actual de Bèlgica té la seua història: múltiples guerres entre les grans potències europees com França i Anglaterra pel control dels Països Baixos, i les tensions internes entre catòlics i protestants, acaben per desembocar en la creació d’un estat belga de nova creació l’any 1830. Lo nou rei belga situe el francès com a llengua de Bèlgica i de l’elit. Lo neerlandès, tot i ser la llengua majoritària de la població, quede relegat a llengua popular i rural.
I les tensions no es fan esperar, perquè els flamencs exigeixen més reconeixement del neerlandès. Los censos incorporen preguntes lingüístiques des de 1846 fins 1947. I després de la segona guerra mundial lo conflicte intern creix, les fronteres entre flamencs i valons se mouen a cop de resultat censal, fins lo punt que hi ha qui considere que el cens, més que una estadística objectiva, s’està convertint en un referèndum subjectiu. La sensació dels flamencs que el seu territori es va aprimant per l’expansió de la conurbació bilingüe de Brussel·les fa augmentar les tensions. I finalment, l’any 1962 arriben a un pacte tàcit de deixar com estan los límits entre francòfons (Valònia) i neerlandòfons (Flandes), i decidiran no fer mai més cap cens lingüístic. Lo que alguns han definit com un bàlsam de la ignorància. I que ha anat desembocant en un Estat que té dos comunitats lingüístiques que viuen d’esquena, cada una en la seua llengua.
Comments