(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de desembre del 2015)

Ha arribat la campanya electoral després d’una llarga precampanya en tot lo seu ritual: blocs cronometrats a les teles, notícies de portada als informatius, polítics que abracen xiquets i repartissen globus o fotos, debats dels candidats, debats de periodistes… I paperassa a les bústies que sintetitza els programes de cada partit, tan sintètica com els eslògans que van repetint los candidats.

Fa uns anys que no voto a la meua vila aragonesa, obligada a empadronar-me a la ciutat catalana de residència. Això o no rebre atenció sanitària. Però encara penso en clau rural a l’hora de votar, amb la consciència culpable per l’abandó, i miro les propostes dels partits sobre l’Espanya interior, despoblada i envellida, engolida per les ciutats. La nostra llei electoral pondera el vot de la circumscripció sobre el nombre de votants, amb la voluntat d’equilibrar el despropòsit demogràfic. Los programes van per un altre camí, amb líders, estètiques i missatges ben urbans.

Entre els pasquins propagandístics rebuts, un partit emet un missatge únic de plantar cara a l’Estat i cap proposta de govern; un altre es planta contra el secessionisme i desgrana una llista de temes ben diferents de la gestió realitzada. Dos aposten per la integració Catalunya-Espanya: un fa una llista sensata de solucions, cap d’elles sobre temes rurals; l’altre demana un acte de fe, ni una proposta acompanyant la cara del candidat a Madrid i la candidata a Barcelona.

A Catalunya, rics en partits, em queden algunes propostes per rebre: dos d’esquerra, tres de centre-dreta. No hi tinc massa confiança. Lo sistema de partits establert —tot i les noves aparicions—, forts amb llistes tancades, se pot permetre tractar els votants com a menors d’edat d’elecció en elecció. Així los candidats aniran fent quilòmetres atents al director de campanya. I després, com en aquella caravana de Mister Marshall, continuaran ignorant l’àmbit rural, ben instal·lats als seus escons. Sé d’un partit que va més enllà i amb tota impudència, obertament, se vol carregar los seus alcaldes en nom de l’eficiència “ciutadana”, és a dir, urbana.

María Dolores Gimeno