La Franja

(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)

La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.

No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.

Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.

Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.

Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.

Luismi Agud

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 26 de novembre del 2022)

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada. Lo mateix passa amb algunes infermeres, a qui comento la permeabilitat lingüística de les fronteres administratives, com a Navarra en lo basc o a la nostra Franja perquè tenim Catalunya a tocar. Lo primer veí d’habitació recent operat m’arriba a preguntar si a la vila ham parlat  català des de sempre, i li hai de resumir los nostres orígens idiomàtics durant la repoblació medieval des de la Ribagorça a les nostres terres del Sud; ell recorda els bascos que passen les vacacions a Jaca i que sense dificultat passen del basc al castellà en funció de l’interlocutor. La dona del veí següent no pregunta, sinó que reconeix quan li diu al marit que som catalans com ell, que és de Tarragona; i li explico que som aragonesos que parlam català, una informació nova per a ella. De totes les sorpreses la meua és més gran quan constato el desconeixement de molts aragonesos de la seua diversitat lingüística, alhora que m’alegra la voluntat de comprendre dels que pregunten, més tolerants que els polítics que mos silencien per por dels càlculs electorals des dels temps del LAPAO. Oscar Wilde va sentenciar que és pitjor que no parlon d’algú que que parlon mal. Este 15 de novembre al paranimf de la Universitat de Saragossa es va presentar solemnement l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua: cap conseller present, cap diari de la capital. Silenci de l’Aragó oficial en les seues minories.

María Dolores Gimeno

(Publicat a La Comarca el 2 de desembre del 2022)

Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.

Durant la Guerra Successió Espanyola de començament del segle XVIII, quan dues dinasties europees es van disputar el decadent però encara prou sucós regne d’Espanya, la comarca del Matarranya va ser escenari de combats sagnants i devastadors com mai abans. Durant el dramàtic episodi de mort i destrucció, va descollar un personatge comarcal, el Mut de Valljunquera. Les cròniques conten que l’any 1705 este capitost maulet —partidari dels àustries— va intentar conquerir, al front d’un petit exèrcit, la ciutat de Morella, allavontes una plaça principal del regne de València. No ho va aconseguir. Els borbònics el van executar i van quartejar el seu cos per a penjar les despulles a les muralles morellanes com a escarment i advertència.

L’aventura bèl·lica del Mut de Valljunquera va estar recollida per l’escriptor Carles Mengual en un premiat conte i algunes referències apareixen per aquí i per allà en els llibres d’història, però en cap d’estes relativament nombroses cites figuren el nom i cognoms de tant destacat personatge, que han quedat sepultats sota la aclaparadora persistència d’un malnom. Només sabem, tres segles després de la seua execució, que ere de Valljunquera.

Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de desembre de 2022)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

(Publicat a La Comarca el 23 de desembre del 2022)

…Problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen. Rarament podem triar el lloc on vivim, ja que el destí volta i revolta i, al capdavall, cal guanyar-se les garrofes. He conegut persones de poble que han acabat instal·lats en urbs atapeïdes de gent i en conec que han deixat la «capital» per establir-se a una vileta com les nostres. Molts dels nostres fills passen una temporada a ciutat, mentre completen la seua formació acadèmica o laboral. Després n’hi ha molts (massa) que no tornen, si més no durant uns anys. Los pobles són menuts i no oferixen oportunitats per a tothom que hi ha nascut, i no sempre (al contrari del que passava abans) és possible seguir amb l’activitat familiar.
Siga com siga, sempre queda allò de «l’enyorança amarga de la terra» que deia el poeta, i es retorna a la ruralia per descansar-hi. S’hi retorna o s’hi va, perquè hi ha nouvinguts que trien un poble per establir-hi llur segona residència, encara que no hi tinguen cap lligam familiar. De tots estos n’hi ha que es limiten a ser-ne «usuaris» i hi van només a oxigenar-se físicament i mental. N’hi ha d’altres que s’impliquen i que, en la mesura de les seues possibilitats, participen en la vida social dels veïns. Tot és lícit, tot és bo, atès que només tenim una vida i més val viure-la de la manera més plena.Tot açò me va vindre al cap després de passar una jornada memorable a la Pobleta, envoltat de bona gent que hi viu tot l’any (pocs) i d’altres que hi pugen sempre que poden. Des d’allà dalt se’m va fer evident que, quan ens hi posem, poble menut, alegries grosses.

Carles Terès

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2022)                      

 “No és ètic, i possiblement sigui il·legal”. Així va fer pública la opinió el conseller de polítiques socials de la Comunidad de Madrid. Es referia al protocol sanitari d’exclusió i no derivació hospitalària del govern de la Comunitat de Madrid, que era el seu govern. La responsabilitat era del conseller de sanitat i per extensió de la presidència de la Comunitat. Recordem que el protocol madrileny, el més radical de tot l´estat, era no derivar als hospitals a cap persona amb fortes malalties, o amb dependències físiques (gent amb cadira de rodes) o amb una important deterioració cognitiva (alzheimer, etc.). Aquest protocol va col·locar a Madrid al cap del nombre de morts (quantitat), però també del percentatge per habitant. Unes residències gens medicalitzades, i això que el 94% són privades (igual és per això). Aquesta política va anar acompanyada de la negativa a utilitzar el que deien “magnífic” hospital de campanya de l´Ifema, i per suposat, cap  clínica u hospital privada-at. I el més sorprenent és que, fent-li cas omís al conseller de polítiques socials madrileny, se va voler endinyar mediàticament la responsabilitat al cap de polítiques socials del govern de l´estat, al vicepresident Pablo Iglesias, que va tindre que suportar la bola més lamentable i fastigosa contra un polític en els 44 anys de democràcia. Gairebé tots els mitjans escrits i TOTES les televisions van participar més o menys d´aquesta  vergonyosa macrofalàcia, en la que van destacar Antena 3 i Telecinco. Es va senyalar a Iglesias com responsable d´aquesta “tragèdia”, amb acusacions d’“homicidi imprudent”, de “negligència immoral”, de convertir les residències en “cases dels horrors”, etc. D’aquesta persecució mediàtica no es va lliurar ni la televisió pública ni la sexta, ni tan sols el President Sànchez que, amb la boca petita, també va responsabilitzar dels fets al seu vicepresident. Quan tot es va esclarir i va quedar clar que la responsabilitat era de les comunitats autònomes, aquests mitjans en absolut van traslladar aquets qualificatius als veritables responsables. I de totes aquestes “catàstrofes” la Fiscalia General de l´Estat no ha obert la boca, i les associacions que es queixen resten silenciades i, com sempre, estan polititzades.

Antoni  Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de desembre del 2022)

De Nadal a Reis la vida dels xiquets s’omple de meravelles que fabriquen los adults en una connivència de tradicions que van passant d’any en any. Primer es plante a l’escola, a una plaça o a casa un tronc de cara simpàtica que cague dolços i paquets, palpable i pròxim. Quasi alhora per la tele i als centres comercials passegen multiplicats pares Noel barbuts i riallers, una incorporació forastera que el 25 de desembre, sigil·lós, dixarà regals a la xaminera o al peu de l’arbre nadalenc del minjador familiar. Falte un dia per acabar l’any, i com de broma arribe l’home dels nassos, voltant pels carrers. Més majestuosos, lo 5 de giner desfilen los tres Reis Mags en milers de professons simultànies a cada vila o ciutat, despertant l’admiració en tots los que alguna volta los ham vist, escoltat i inclús besat, abans d’una màgica nit d’espera per tancar un ritual de peticions de desitjos a canvi de promeses de bon comportament. Meravelles del món infantil, abans d’arribar al pensament abstracte, que acaben quan un xiquet més gran fa la crua confessió de la verdat o quan los dubtes propis desvelen estos pactes fora de la lògica quotidiana. L’epifania particular o “revelació” no té una edat fixa, entre els 8 i 10 anys, diuen, que els pares tendissen a allargar cada volta més, potser per por d’eixe moment, que significa l’acabament de la infància, reviscuda a través de la il·lusió dels fills. No és estrany, perquè en estos temps de xarxes socials i postureo per wifi s’acceleren los ritmes biològics imitant los del canvi climàtic, i així qui ahir demanava per carta nines o videojocs als Reis d’Orient, avui, en només 12 o 14 anys, sense transició, sint l’atracció d’un bar a on no li demanaran si té edat per beure alcohol, fa botellón fins a la màgica matinada o es cola emocionat a una rave il·legal, fent ara un altre pacte de confiança en los seus progenitors “controlat” per mòbil o whatsapp.

María Dolores Gimeno

(Publicat a La Comarca el 6 de gener del 2023)

Avui tornem a recordar a Desideri Lombarte, espargint a l»espai infinit un trosset de la seua magna obra; un dels seus poemes sobre la mort, escrit com ho feria un notari redactant el seu propi testament.

Vull un trosset de terra
Manen les ordenances i els més vells / costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure, / cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida, / que no me’n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d’una olivera / o bé davall del ribasset de l»hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d’ample, / tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres, / ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre, / que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit / voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran, / i que roges s’hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran! / Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones; / la terra purifique i tot ho escou.

I si n’hi vaig donar bons fruits en vida, / per què no els puc donar després de mort?

(Desideri Lombarte, 1985)

Tomàs Bosque

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de gener del 2023)

L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable s’hi miri per on s’hi miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals –lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats– haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic. Dit això, en to molt crític, cal afegir concloentment que la responsabilitat del que està passant en un país –Espanya per exemple–  no és només dels partits polítics i els governats, la gran responsabilitat és dels propis ciutadans. S’entén, es clar, en un règim democràtic i no pas en una dictadura. Els ciutadans han de triar aquells que els sembli seran els millors per al desenvolupament, el benestar i les llibertats del país. Han d’estar vigilants en el grau de compliments de les promeses electorals dels governants. Han de tenir molta cura de les pràctiques més o menys correctes en les administracions públiques.  Han de saber distingir entre la demagògia, les frases fetes i allò que hi ha de cert i responsable en els discursos polítics. S’ha de protestar quan els governants no ho estan fent bé. S’ha de castigar als que no compleixen les promeses electorals o se n’aprofiten del càrrec tant social com econòmicament. Les queixes i protestes han d’anar acompanyades per l’exemple propi: no es pot protestar de la brutícia del carrers i de l’ambient quan un mateix ha llançat papers, burilles i brutícia en general al carrer. Qui no tria bé els contenidors per deixar les escombraries, com pot protestar de la contaminació de la terra! Un país responsable i democràtic només pot ser-ho quan la majoria dels seus ciutadans ho són. De la vergonyant, lamentable i anticonstitucional situació dels alts organismes de la justícia espanyola i les seves decisions en podem parlar en una altra propera columna.

José Miguel Gràcia

(Publicat a La Comarca el 13 de gener del 2023)

L’any 1993, Samuel P. Huntington va escriure una polèmica investigació titulada «Lo xoc de civilitzacions?», on intentave predir com serie el món a la nova era que, després de la caiguda del mur alemany, s’obria. Segons ell, lo nou ordre mundial havie canviat totalment. Ara, los conflictes del segle XXI ja no serien per la col·lisió d’ideologies, com la guerra freda havie segut. Més aviat serien una col·lisió de diferents civilitzacions, que ell dividia en: occidental, eslava, confuciana, japonesa, islàmica, hindú, llatinoamericana i africana. És a dir, lo motor de les guerres actuals seria, segons ell, una diferència cultural i identitària.

Però potser convingue, trenta anys després, preguntar-nos si realment això s’està complint. La caiguda d’un parell de països no pareix ser suficient per canviar la forma en la que l’ésser humà entén lo conflicte. Crec que a totes les pugnes, des de lo Mesolític —quan probablement van aparèixer les primeres guerres— fins avui, les persones han lluitat per poques coses més que diners. Los Estats Units no atacà Iraq perquè foren musulmans, ni per defendre la democràcia, sinó perquè hi ha davall del desert quilolitres de petroli que una potència com los Estats Units necessite imprescindiblement i innegociable. Tampoc Bin Laden atacà Nova York perquè odiés als cristians, sinó perquè la intervenció americana no deixava als propis àrabs extraure petroli.

És molt romàntic pintar la guerra com un conflicte immens entre dos mons, dos cultures, dos civilitzacions que, segons autors com Herbert Feis, estan destinades a lluitar. Però no caiguem en l’error. La guerra mai és inevitable, i mai va d’identitats culturals, ni tan sols de democràcia. Darrere la metralla sempre hi ha negoci, darrere l’acer sempre hi ha or o, per què no, petroli.

Luismi Agud

(Publicat el dissabte 14 de gener del 2023)

Hem iniciat un nou any i per a moltes persones això supose encetar un nou cicle, com començar a escriure en un full en blanc, o com obrir una carpeta nova a l’escriptori de l’ordinador, tractant de superar l’any anterior en nombre i en qualitat d’experiències; però, després dels anys que portem, també som moltes les que mos conformem en, com a mínim, no repetir los errors del passat, superar la cursa sense caure ni fer-mos mal i anar tirant, que prou tenim. Va com va. I és cert, no és fàcil agafar l’impuls i arriscar-se, i començar aventures, i fer (i sobre tot desfer) compromisos. No, clar que no ho és. Per això va com va, perquè vivim en un món on una petita part de la població ja té tot lo que vol i només aspire a tenir cada volta més; una altra, anestesiada per la primera, somie arribar a ser com ells; i l’altra, la més gran, la part més enorme de la societat mundial, desitje simplement, sobreviure, superar l’any, sigue com sigue, no perdre la mà que l’acompanye i li done forces per continuar, no caure malalt i no poder anar a treballar, no fallar. Hi ha molts somnis que no son per la majoria. Hi ha, de fet, massa somnis que queden lluny, massa lluny, de les nostres realitats, dels nostres carrers i de les nostres vides, i allò més preocupant és, certament, la societat adormida i en conseqüència: sorda, cega i muda, que es veu capaç de somiar allò més gran, allò que ens han venut los de dalt, los de més amunt, per distraure-mos i ficar-se la faena més fàcil entre ells. I dins d’este joc de mirar i emmirallar-se jo només desitjo que puguem tindre vides senzilles, fàcils en la mesura de lo possible, allunyades de les necessitats falsament creades per a que consumim i enfortim les classes altes; perquè és cert, Ovidi deie allò del “va com va”, però també afegie: va com volem, com nosaltres volem, com nosaltres decidim i rau en eixe “nosaltres” la voluntat de decidir com vivim les nostres vides i com de lliures som vivint les nostres vides.

Raquel Llop

(Publicat a La Comarca el 20 de gener del 2023)

La província de Terol i, més concretament, les terres altes de la comarca de Gúdar-Javalambre, està vivint una autèntica febre trufera que, en pocs anys, ha transformat l»economia, la demografia, el turisme i la gastronomia comarcals. Sarrión, que s»ha guanyat el títol de capital de la trufa negra, experimenta un continu creixement poblacional de la mà d»un fong que alguns anomenen ja «el nou or negre». Les perspectives immediates són que el creixement de la producció i, per tant, dels seus efectes socioeconòmics, continuarà a curt termini per l»ampliació de les plantacions d»alzines truferes i pels nous regadius que entraran en servei en 2023.

La producció de trufes, estos petits i olorosos fongs negres associats a les arrels de determinats arbres, no és exclusiva de Sarrión i el seu voltant. Les terres de la major part de la província són aptes per a este cultiu, incloses les muntanyes del Matarranya. De fet, des de fa moltes dècades, hi ha als pobles de més altitud d»esta comarca experts dedicats a l»extracció de trufes per a la seua comercialització. La producció trufera és una vella coneguda als pobles matarranyencs més meridionals i propers als Ports de Beseit o de Morella.

El seu aprofitament culinari és, en canvi, una novetat i s»acostuma associar a la potent però jove oferta turística comarcal i a l»aprofitament que en fa dels recursos propis del territori. Potser que des dels fogons de l»hostaleria la trufa hagi passat a les cuines particulars, però no al contrari. Però, per què no hi ha receptes tradicionals als pobles trufers basades o al voltant d»este fong local amb tantes possibilitats culinàries? No es replegava per al consum domèstic, no es coneixia el seu potencial com ingredient alimentari o sempre ha estat massa car per a consumir-lo a les cases llauradores, incloses les productores? La trufa, una vella desconeguda.

Lluís Rajadell.