J.H.P.
Barcelona | 16·10·23 | 17:01 | Actualitzat a les 18:27
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentEl transvasament d’empreses catalanes a l’Aragó s’atura per primera vegada des de l’1-O – Regió7
oct. 17Source: El transvasament d’empreses catalanes a l’Aragó s’atura per primera vegada des de l’1-O – Regió7
El primer semestre hi van arribar 21 companyies des de Catalunya davant les 25 que van agafar el sentit oposat
El transvasament d’empreses catalanes que recalen a l’Aragó ha tocat fons, almenys de moment. Més de 650 companyies han agafat aquest camí en els últims vuit anys, el triple de les que ho van fer en sentit invers. La fuga va ser especialment intensa arran de l’1 d’octubre del 2017. La tendència, no obstant, s’ha neutralitzat aparentment, segons les estadístiques més recents. El saldo de companyies que es mouen d’un territori a l’altre en els dos sentits surt fins i tot a favor de la regió mediterrània en el primer semestre del 2023. Tot i que aquesta propensió sigui molt tímida és una cosa inèdita des de l’inici del procés.
En concret, en els sis primers mesos de l’any van ser 21 les societats mercantils catalanes que van traslladar la seu social a la comunitat aragonesa, però n’hi va haver 25 més que van agafar el rumb contrari. D’aquesta manera, el balanç dona un guany de quatre negocis a favor de Catalunya. Les dades estan recollides a l’‘Estudi sobre canvis de domicili’ dels dos primers trimestres, publicat recentment per la consultora Informa D&B, filial de Cesce.
Al marge de l’anàlisi freda dels números, també es detecta que algunes de les companyies catalanes que van decidir moure’s al territori aragonès en el moment més convuls del procés independentista, per la situació d’incertesa política i inseguretat jurídica que es va generar, han tornat a situar el domicili als seus llocs d’origen durant els últims mesos. Un dels casos més significatius és el de Destilerías MG, que ha tornat a terres barcelonines, d’on va fugir el 2018 arran del procés. La seu social dels fabricants de licors es va establir fa cinc anys en un local situat al carrer de Joaquín Costa de Saragossa en plenes turbulències i ara ha tornat a Vilanova i la Geltrú, on va néixer el 1835.
En els últims vuit anys i mig, un total de 657 companyies catalanes s’han mudat a l’Aragó, més de la meitat d’aquestes (336) en només dos exercicis, 2017 i 2018, el període més conflictiu de la crisi política oberta per la tensió independentista. El camí contrari l’han emprès una mica més de 200 societats en aquest període.
L’onada d’empreses catalanes que mouen la seu social a la terra de Goya i Buñuel ja va donar símptomes d’haver-se desinflat l’any passat. El 2022 van ser 45 empreses les que ho van fer, tan sols nou més que les 36 que ho van fer en sentit oposat. En els anys anteriors aquest saldo en favor de la part aragonesa era molt més voluminós. El 2021, per exemple, van ser 59 les empreses que van venir de la regió mediterrània i 38 les que se’n van anar cap allà.
Les raons de la deslocalització de firmes catalanes a l’Aragó –sobretot, a Saragossa i Osca– dels últims anys no obeeix només a raons derivades de l’1-O. El principal factor que empeny aquests trasllats són les traves burocràtiques més grans que els empresaris diuen trobar a la veïna autonomia davant les facilitats administratives que asseguren trobar en les autoritats aragoneses. Així ho conclou un estudi encarregat per les principals institucions de Lleida, realitzat per la universitat d’aquesta província i la Pompeu Fabra (UPF). La disponibilitat de sòl.
Aragó bloqueja la seva particular fuga de negocis
Una altra de les conclusions de les últimes dades sobre canvis de seus empresarials és que Aragó frena la fuga de negocis que va patir l’any passat, quan va ser la segona comunitat més penalitzada per aquests moviments després de Catalunya, amb un saldo negatiu de 67 companyies (se’n van anar 213 i n’hi van arribar 146). En el primer semestre del 2023, el balanç és també deficitari però tímidament, amb una pèrdua de set firmes (se’n van anar 79 i en van venir 72).
Madrid és, des de fa anys, la principal destinació de les empreses que han decidit emportar-se la seu d’Aragó, atretes principalment per la més baixa càrrega fiscal de la qual fa bandera la regió central. Aquesta tendència, no obstant, s’ha invertit en el primer semestre de l’any, ja que hi va haver dues empreses més que van venir de la capital del regne que les que se’n van anar a aquesta destinació (30 davant 28).
En qualsevol cas, els experts consultats per aquest diari resten valor dels canvis de seus socials per les limitades implicacions que tenen a efectes econòmics, tret que aquests trasllats també afectin centres productius o domicilis fiscals.
L’empremta de l’adeu de Stellantis España
Aragó ha perdut 4.045 milions d’euros en termes comptables en el primer semestre de l’any com a conseqüència dels trasllats de seus socials d’empreses a altres comunitats. La pràctica totalitat d’aquesta xifra correspon al canvi d’una sola companyia, Stellantis España (abans Opel España), la facturació de la qual se situa en 3.900 milions, segons dades d’Informa D&B. A principis d’any, el domicili de la societat propietària de la fàbrica de cotxes de Figueruelas es va mudar a Vigo com a resultat del procés d’integració de tres de les grans filials espanyoles del gegant automobilístic sorgit fa dos anys de la fusió FCA (Fiat-Chrysler) i PSA (Peugeot-Citroën).
La mudança de Stellantis està carregada de simbolisme, però a efectes pràctics té escassos perjudicis econòmics per a la comunitat. El trasllat no té implicacions fiscals, financeres o duaneres addicionals.
Altres empreses rellevants pel seu volum de facturació que han tret la seu d’Aragó entre gener i juny són Destilerías MG (44,9 milions), que se n’ha anat a Barcelona, i Comercial Losan (45,4 milions), que s’ha establert a Madrid.
Omella diu a Rac1 que, tot i que el català és la seva llengua materna, no el parla bé perquè és de la Franja (?). El parla perfectament. Diu que parla 'xapurriau'. Dir-ne 'Xapurriau' és una manera conscient o inconscient de menystenir/estigmatizar una llengua i de mostrar autoodi
— Òscar Andreu (@OscarAndreu) October 17, 2023
Source: Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets –inclosa la mateixa Constitució– hi són per a ser complerts, això sí, quan interessa, si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los. En qualsevol cas, que es tranquil·litzi el personal perquè ja arribarà el temps de nous lapaos i lapapyps. La realitat superarà la imaginació pel “bé de la llibertat, de la cultura i la unitat de Espanya”. Català igual a imperialisme i perversió des de Catalunya. Aragonès igual a trencament de la llengua comuna. Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, un malbaratament. I així tot justificat. Si a València comencen per no reconèixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a única autoritat de la llengua, si a les Balears no cal saber absolutament res de català per treballar a la sanitat pública, que no faran amb l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua! Ja vindran després les bestieses quan proposin la denominació de la llengua catalana a l’Aragó. Qui vulgui ser benèvol farà responsable la seua ignorància. Qui vulgui ser realista parlarà de catalanofòbia. Ben cert és que el votants del PP i Vox i alguns d’altres partits estaran molt d’acord amb totes les actuacions en contra de la llengua catalana. Sempre ha estat així. Què bé si desaparegués o no hagués existit la llengua catalana! Pensen. Tants i tants cops ens queixem d’allò que fan els polítics des del Govern i mai no ho fem de tots els seus votants. En democràcia qui mana és el que més vots té, agradi o no agradi; per tant, si volem que manin els defensors de les llengües pròpies, llavors, una majoria d’aragonesos hauran de votar-los. I com es fa això? Ai si ho sabés! En tot cas s’ha de continuar amb la lluita per la defensa de la cultura i les llengües pròpies, com sempre.
José Miguel Gràcia
Programa del MAGAZIN del dissabte 30 de setembre de 2023
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263—616 094 447. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:45-11:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba
11:55- 12:30.- Àgora. “El fenomen de l’ocupació. ” Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona i Elías Satué.
12:30-12:40.- Cunicultura. Michel Campanales
12:40-12:55.- Natxo Sorolla, sociòleg.
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver.
13:10-13:25.- Corresponsal a Nonasp. Mario Rius
13:25-13:40.- Retalls d’història. Paco Doménech, historiador.
13:40- 14.- Entrevista a Jaime Rebenaque, president de Guirigay i director del CEIP Virgen del Portal de Maella. “VIII edició de Más que palabras”
Participants: Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Néstor Fontoba, Michel Campanales, Natxo Sorolla, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Mario Rius, Paco Doménech, Jaime Rebenaque, Marcos Calleja i Elías Satué
Source: Un libro recuerda el 50 aniversario del fin del tren que unía Val de Zafán con Tortosa
José Luis Sorolla
Cretas (Teruel), 1 oct (EFE).- El albergue de Cretas (Teruel), ubicado en la antigua estación de esta localidad del Matarraña, ha acogido este domingo la presentación del libro “El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estación de Cretas 1882-1973”, en el que se rememora el tren que unía esa zona aragonesa con Tortosa (Tarragona).
El libro coordinado por Juan Luis Camps y escrito por los expertos Eduard Martínez Hernández, Jesús Martínez Curto, Camil Piera y Renato Simoni ve la luz con motivo de la celebración “triste”, reconocen, del 50 aniversario de la clausura de esta vía de tren, el 16 de septiembre de 1973.
“El libro se comenzó a gestar en el verano de 2021 ante la proximidad de la celebración del 50 aniversario de la clausura de la línea de la Val de Zafán entre un grupo de gente que estamos afincados en Cretas o son de aquí”, explica a EFE Eduard Martínez, experto divulgador de la historia del ferrocarril.
El libro es tanto un repaso a la historia de esta línea ferroviaria, que unía La Puebla de Híjar con Tortosa, aunque su destino final debiera haber sido Sant Carles de La Rápita, como el contar con testimonios de personas que lo vivieron y el dinamismo económico que supuso para Cretas esta vía de tren.
“No se ha escrito sobre la historia del ferrocarril ni es para aficionados al ferrocarril. Es un libro que supone un repaso a la historia de esta vía ferroviaria enfocado desde Cretas y lo que supuso el tren para la localidad, con diferentes testimonios”, dice Camps a EFE.
Entre los testimonios destaca el de Jesús Martínez, que vivió sus primeros cinco años en la estación hasta su cierre: “En mi subconsciente tengo grabado que la soledad se puede definir con la imagen de cualquiera de las estaciones de la línea al atardecer del invierno”.
Todos los avatares de esta línea ferroviaria los define muy bien Renato Simoni en el segundo capítulo con el titular: “El calvario del ferrocarril de Val de Zafán a Sant Carles”.
En su momento ,la vía de la Val de Zafán, también conocido como el Sarmentero, supuso la ambición de unir Zaragoza con el mar Mediterráneo a través del puerto tarraconense de La Rápita.
Aunque su puesta en servicio fue muy breve, entre 1932 y 1973, la idea de esta línea, condicionada tanto por cuestiones políticas como económicas, ya arrancó en 1866 cuando León Cappa, alcalde de Samper de Calanda, consiguió la primera concesión para la línea Val de Zafán-Sant Carles de la Rápita.
En 1880, el rey Alfonso XII sancionó la ley para que la Val de Zafán enlazase en Tortosa con la línea de Valencia a Tarragona y acabase en La Rápita. En 1895 se inauguró el primer tramo, La Puebla de Híjar-Alcañiz, con solo 32 kilómetros.
En la segunda mitad de la década de 1920 avanzaron las obras, trabajos que registraron una elevada siniestralidad laboral, lo que impedía que se pudiese concluir. La Guerra Civil fue el desencadenante para que la línea pudiese dar servicio, con mano de obra de los presos republicanos, entre La Puebla de Híjar y Tortosa. Así, se convirtió en el medio de transporte para las tropas italianas que apoyaban a las fuerzas sublevadas de Francisco Franco.
Camil Piera recuerda que en esta línea prestaron servicio, en primer lugar, máquinas de vapor, que “consumían entre Tortosa y Prat de Comte -zona en la que se supera una notable pendiente- más de 3.000 kilos de carbón, que se echaban a la caldera a pala”, para luego incorporar el automotor y el ferrobús. Cuando este último entró en servicio, la línea dejó de transportar mercancías, en 1967.
También, como en los años más duros de la posguerra, sirvió para el desarrollo del “estraperlo” tanto en Barcelona -“los odres de aceite los escondían en el vagón del carbón”- como en Zaragoza. E incluso los maquis asentados en la zona del Matarraña trataron de sabotear la línea.
No obstante, la línea ya estaba sentenciada desde un tiempo antes pues en 1962, unos informes del Banco Mundial de Construcción y Desarrollo negaban su viabilidad y en 1969, el Consejo de Ministros acordó el cierre de la Val de Zafán, aunque su clausura no llegó de manera definitiva hasta 1973.
Piera recuerda que en los años 80, cuando todavía no se había limpiado el trazado de los raíles, las traviesas y el balasto, hubo un intento por parte de la compañía eléctrica Endesa para reabrirlo para transportar carbón a la ahora desparecida central térmica de Andorra (Teruel), pero “Renfe se negó en redondo”.
Con el paso de los años, en Cataluña se inauguró en 2005 su trazado como vía verde hasta la Terra Alta, y en los años siguientes se completó todo el recorrido, aunque en algunas zonas se comparte espacio como vía agropecuaria, con una longitud total de 128,08 kilómetros entre Tortosa y La Puebla de Híjar. EFE
jls/ml