L’atleta Elena Guiu ha fet història després de disputar la final dels 100 metres en el Mundial Sub-20 a Cali, Colòmbia. La jove de Vilella de Cinca, va finalitzar en vuitena posició amb un temps d’11.52 i s’ha convertit en la primera espanyola que corre una final en aquesta modalitat en qualsevol categoria mundialista. Un resultat que, a més, la col·loca entre les vuit millors dones velocistes Sub-20 del món.
El Festival Internacional de Cinema de Mequinensa (MIFF-Mequinenza International Film Festival), que se celebra del 2 al 4 de setembre a la Sala Goya de la localitat, ha fet pública la selecció oficial dels projectes que es veuran enguany al festival. Dels 4.118 curtmetratges a concurs, xifra rècord en la història del Certamen, se n’han seleccionat 22 de 12 nacionalitats, 5 d’ells aragonesos, que competiran pels premis en metàl·lic a millor ficció, millor documental, millor animació i panorama aragonès. Als curtmetratges finalistes, cal afegir-hi altres 19 produccions que s’incorporen fora de concurs i que fan part de la secció videoclips, una secció que es recupera enguany i que es programarà com una sessió de nit “a la fresca”.
A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor?
Sempre hi ha hagut incendis als pobles, sigue a les cases, per les afores o als toçals. Però en aquells anys, entre el bestià que no deixava mata verda por on passava, els focs de les llars, los forns del pa, de fer calçina, les telleries, los formiguers que es feien als camps abans de que dugueren a la Cooperativa superfosfat i amoníac, i els efectes que duraven de les amples roturacions del temps de la República… estava descartat lo perill de grans incendis. Encara que sempre n’hi havie algú que, al temps de la calor, encenia foc per cremar broça als camps i en més d’una ocasió se li escapava i cremava algun tros de barranc.
L’Instituto d’Estudios Turolenses (IET) és una veterana institució, fundada l’any 1948, que depèn de la Diputació de Terol. Des dels seus inicis ve realitzant una tasca cultural intensa i eficient en diversos sentits: lo foment de la recerca amb ajuts a investigadors i institucions, la promoció de publicacions (en col·leccions, revistes o obres singulars) i la divulgació a través de conferències, presentacions i exposicions. En definitiva, tracta de combinar el rigor científic i la seua difusió entre un públic ampli, en especial a la seua zona territorial d’actuació.
Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.
Els vergonyosos àudios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa. Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d’afegir les cavernes habituals de l’extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l’Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobretot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE.
Jornades Culturals del Matarranya 2022
Dintre de les Jornades Culturals del Matarranya 2022
1)Presentació del llibre Qui va ser realment Carles Emili Montañès? de Joaquim Montclús i Esteban.
Massalió, 21 d’agost, a les 19:30, a les Escoles Velles
Intervindran l’Alcalde Rafael Martí Casals i l’autor Joaquim Montclús Esteban
2)Conferència l’Estirp del Rei Llop. Les nostres terres abans de la conquesta cristiana, a càrrec de David Garrido Valls, doctor en història i professor
Calaceit, 22 d’agost a les 20:00 h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit
3)Xarla conferència sobre el personatge ‘el coronel Blai Ferrer Ruiz’, de Mont-roig, a càrrec de Delvina Serret i Joaquim Montclús.
Mont-roig, 23 d’agost, al Saló de Plens de l’Ajuntament, a les 19:00 h
Un estiu més, les aules de la Residència universitària de Jaca han acollit els “cursos extraordinaris” de la Universitat de Saragossa, entre els quals el titulat «Fonética histórica comparada de las lenguas iberorrománicas», patrocinat per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i coordinat pels professors Francho Nagore i Javier Giralt, que es va desenvolupar entre el 14 i el 15 de juliol.
L’Ebrefolk, «campus de música i ball populars de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Nord valencià», en la seua 10a edició, ha fet estada, per segona ocasió, a Pena-roja. Després de passar per La Jana (al Baix Maestrat, País valencià) i abans de fer cap a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre, a Catalunya), on té la seu principal, el diumenge 3 de juliol l’Ebrefolk va portar sons i ritmes tradicionals a la vila de Pena-roja, on va aplegar mestres i entusiastes de tota la redolada.
L’Instituto d’Estudios Turolenses (IET) és una veterana institució, fundada l’any 1948, que depèn de la Diputació de Terol. Des dels seus inicis ve realitzant una tasca cultural intensa i eficient en diversos sentits: lo foment de la recerca amb ajuts a investigadors i institucions, la promoció de publicacions (en col·leccions, revistes o obres singulars) i la divulgació a través de conferències, presentacions i exposicions. En definitiva, tracta de combinar el rigor científic i la seua difusió entre un públic ampli, en especial a la seua zona territorial d’actuació.
Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.
Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.
Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954.
Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone. Continuar llegint… ‘Los canons de Navarone’ » Temps de Franja
Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 29/7/2022)
Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Però la realitat és que ha regnat un «xaica, aparta, que em pansiràs» de Rússia cap a Ucraïna. Si, ho sentiu bé, del gord que no vol que el pansixque l’escarransit. Perquè una tercera part dels ucraïnesos son russòfons. I des de la independència d’Ucraïna (1991) se batalle per gestionar eixa diversitat. L’origen sociolingüístic «immediat» del conflicte actual està en la Llei de política lingüística promoguda el 2012 per Ianukòvitx, president favorable als interessos de Rússia, per la qual qualsevol territori ucraïnès en un 10% de parlants inicials de rus la podie fer cooficial, juntament en l’ucraïnès. L’oposició proeuropea denunciave que eixa política estave feta per a «tranquil·litzar el Kremlin».
Però l’any 2014 es produeix la caiguda del govern (Euromaiden), i un líder proeuropeu, Zelenski, se fa en lo poder: deroguen la llei de política lingüística. Alguns russòfons ho veuen com un perill, i per exemple l’independentisme pro-rus passe del 10% al 40% al Donbass, iniciant-se un conflicte armat. En tot lo percal irromp militarment la invasió russa, en un Kremlin que obertament parle de «no abandonar la nostra gent», als russòfons. «Ucraïna, aparta, que em pansiràs!», li diu Putin a Ucraïna. La resta, ja és la història que coneixeu per les televisions.
Si teniu interès per a entendre el conflicte lingüístic des de dins, i veure com les identitats no sempre coincideixen en la llengua, aquí un tuit explicant història d’Ucraïna per via de la pròpia família, i aquí un altre explicant lo bilingüisme i les relacions de poder al país.
