Primer premio, Delfín Mazarico Montanuy, ya premiado 6 años atrás
Segundo premio, el habitual autopremio de FACAO a su expresidente Raúl Vallés Labanda,que el año pasado también recibió y que no se dignó a recoger.
Tercer premio, el habitual autopremio de FACAO a Julián Naval Fuster, miembro y elaborador de powerpoints de FACAO, y que ya recibió el mismo premio el año pasado.
Finalmente, la institución buscó la liturgia en sus actos acompañándolos de una imagen que podría recordar a una especie de “San Roberto Bayod”.
Este apunt és una versió adaptada de l’article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís.
Fa un temps vaig escriure sobre com d’estimulant és l’aerotranstorn al Matarranya. I allà parlava d’un vol que m’havie cridat l’atenció. Un Hércules entre l’Illa de Creta (Grècia) i Rota (Càdis), que passave a l’altura de Pena-roja. I només hi especulava que podie estar relacionat en los conflictes a l’Orient Pròxim.
Pocs dies més tard m’haig trobat en l’article Rota, base del escudo antimisiles y de su escudero que planteje com los Estats Units han recuperat lo potencial de Rota com a base militar, i el paper actiu i de suport d’Espanya en esta geoestratègia, que va més enllà de la cessió territorial. Espanya defense i amplie la potència dels destructors. Perquè des de Rota han desplegat un punt central de l’escut antimíssils contra Iran (de 4destructors), i sobretot, com a punt de suport a les incursions a Síria, i com a punt d’eixida de les marques territorials dels aliats davant Rússia:
Su estacionamiento en Rota les ahorra la travesía del Atlántico cada vez que tienen que desplazarse al Mediterráneo Oriental, su zona habitual de operaciones.
De fet, lo vol eixie de Khanià (Chania), a on hi ha desplegada la Base de Llançament de Míssils d’Estats Units (f.k.a. OTAN). Ja ho veieu. Per damunt lo Matarranya passe part de la geoestratègia mundial, en forma de míssil. La pregunta que quede per respondre és per què es fa el recorregut de gairó, fent una circumval·lació tant al nord, pel Matarranya.
I veure com per damunt lo Matarranya també volte part de la geostreatègia mundial té cert lligam en altres discussions que seguixco, que darrerament apunten a que al Matarranya no plou perquè les companyies d’assegurances estan fent volar avionetes, que escampen iodur per a evitar les pedregades al fruital del Baix Aragó i del Baix Matarranya. No cal dir que al Matarranya no plou pel canvi climàtic, i tenim bastantes butlletes d’anar veient com tot lo sud Europeu se desertitze. En tot cas, hi ha tota una discussió científica sobre l’efecte del iodur sobre la pedra i sobre l’aigua. Però em preocupe la prèvia: hi ha realment les avionetes?
L’aerotranstorn localitze l’estrès matarranyenc en l’aviació comercial, les línies Europa-Alacant i Barcelona-Madrid que mos sobrevolen, al que ja estem més que acostumats, i que per altura i tipus de motor, mos sol passar desapercebut. Però l’aerotranstorn també detecte allò que cride l’atenció al ciutadà de carrer, com l’aviació militar pesada, proves de vol de l’Aeroport de Terol, vols d’arribada a Castelló, o avionetes diverses, com les que fotografien los Ports en dies de sol (vegeu la imatge) o les múltiples que van de passada. És cert que certa aviació no ix al radar, com los caçabombarders de l’aeroport de Saragossa, que no ixen als radars, i no trobo la manera de fer-ne seguiment, ni en enginyeria social. Però també és cert que no haig estat capaç de trobar cap avioneta fent vols estranys a les tronades.
De fet, tinc algunes anècdotes: cel núgol, se sent un soroll d’avioneta, com la multitud que se senten en hores de sol, i per la finestra escolto “mira, una avioneta de les tronades”. Me poso en mans del radar, i efectivament, un vol sense cap carambola, directe a les Balears. És més raonable pensar que la porte un tio en molta pasta, que no un tio en molt de iodur. La segona m’ha passat fa pocs dies. Sense cap informació concreta sobre l’hora, m’apunten a vols antipedregades a més o menys unes hores. És complicadíssim fer seguiments sense dades concretes, perquè vivim en una sopa de vols, i en una hora en poden passar més d’una vintena. Però casualment en les hores relatives del suposat vol contra la pedra, va passar lo germà menut (AN-12) de l’avió més gran del món, l’Antonov (AN-225) (ho veureu al minut 6 del vídeo). És un bitxo que una companyia d’assegurances no podrie ni aixecar per a escampar iodur.
En tot cas, me continue picant la curiositat si les avionetes contra la pedra existeixen. Si voleu fotre’m una mà, només cal seguir una guia senzilla per a poder monitoritzar les avionetes: apunteu dia i hora exacta del vol, a poder ser la ruta que suposadament segueix (no la veureu, però pel soroll, podeu intuir si va N-S, per exemple), i per a controlar que el vol ix registrat als radars,apunteu també l’hora dels 3 o 4 vols següents que passon. A veure què n’ix de la monitorització.
(Publicada a La Comarca el 16 de setembre del 2016)
No ha plogut des d’abril i els cultius del secà estan al límit. Els antics ja digueven que lo Baix Aragó és molt secatiu.
Naltros diguem que encara ho serà més degut al canvi climàtic, del que sem els únics responsables.
La majoria de les fonts del terme, on sempre n’hi havie aigua fresca, ara només són un munt de sarçals i fenàs sec. I a les poques que encara aguanten, els va justet per calmar la set dels animalets que viuen al seu voltant. Així que, el costum mil•lenari dels llauradors i masovers, de plantar hortalissa i fruiters a la vora dels pous, ha desaparegut de manera radical.
Abans al poble n’hi havie més de vint fonts i pous on se feien cultius, s’abeurava el bestiar i els animals de càrrega, i omplie la cantrella la gent que treballave les terres del costat. A l’estiu les fonts amollaven lo seu cabdal, però difícilment s’assecaven. I tot això ere possible mentre pels toçals del terme no creixia altra cosa que romers, esgilagues, coscolls… i poc més. De pins n’hi havie tan pocs que per fer la foguera de sant Valer, els quintos havien d’entrar al terme de Fórnols, per tallar-ne tres de 8 o 10 metres d’alçada, que es plantaven a la Plaça. N’hi havie aigua soterrània sense que els toçals tingueren massa vegetació.
I aquí ve la sorpresa: així com els toçals i els camps abans treballats s’han omplit de vegetació i de pinar, ja no hem vist aigua a les fonts i els pous . Lo que ens fa pensar que als territoris com lo nostre, de curtes plujes, el bosc i la malesa se guarden per ells i només per ells, tota l’aigua que cau del cel. Aigua que abans, degut a les aigüeres i repares que els llauradors feien per detint-la , se colave cap als manantials i els pous de la Vall i els barrancs.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de setembre del 2016)
Hi a coses que són per a sempre, com la Festa de la Visita dels Calatravos a Pena-Roja de Tastavins. Tot un dia dedicat a representar un fet que va ocórrer al segle XVI i que, d’alguna manera, resulta tan actual com les coses del dia a dia.
Pel matí el context social, fent una recreació d’un mercat popular de l’època. El programa anuncia un mercat medieval, que és totalment autèntic, ja que, malgrat que el segle XVI de manera oficial pertanyeria al renaixement, és més que clar que l’estatus socioeconòmic era purament medieval. Només mercaders i mercaderies de l’època, res de l’actualitat, a més d’oficis com els sabaters, cistellers, ferrers i ferradors de mules o munyidors de cabres i ovelles. No pot faltar la taverna.
Per la tarda la representació de la Visita dels cavallers de l´Orde de Calatrava que s’escenifica en tres espais. Aquests senyors venien a cobrar els delmes, ni més ni menys, moment que els vilatans aprofitaven per parlar dels seus problemes quotidians i demanar algunes millores. L’extraordinari text de Desideri Lombarte analitza la situació econòmic, social i cultural de l’època, però permiteix ficar-la al dia d’una manera totalment natural. Es passa dels greus problemes estructurals als petits problemes locals, sempre amb realisme i assaonat pel sentit de l’humor tan característicament lombartià. Entre mig podem gaudir d’unes quantes danses del renaixement, i un bon tast de música instrumental i coral rigorosament d’època, tot interpretat pels actors pena-rogins. Com cal suposar l’aspecte cultural més sobreeixit és l’ús del llenguatge, emprant el català els vilatans, i el castellà els Senyors, com passava a l’època que es recrea, i que reivindica la finalitat principal del llenguatge, que és principalment la d’entendre’s tots de la millor manera possible. A vore si algú aprèn la lliçó.
Resulta sorprenent tota la tasca i la implicació dels pena-rogins (totes les associacions de la vila) en la Festa; però, una vegada més, cal lloar la figura de Desideri Lombarte, autor d’un esplèndid text, sòlid i flexible, que preveu la possibilitat de ampliar, posar al dia o millorar la representació. Sense text, no hi hauria Festa.
La Asociación Cultural del Matarranya rindió homenaje al cretense Toni Llerda en la XXVI Trobada Cultural que como cada año acoge la comarca del Matarraña y que en esta ocasión tuvo lugar el sábado en Cretas. En esta cita además se conmemoraron los 20 años de la primera trobada que se celebró en la localidad en 1996 con numerosos actos a los que asistieron decenas de vecinos de otros municipios y comarcas limítrofes.
Llerda, quien fuera alcalde socialista de la localidad y fallecido repentinamente en 2005, fue uno de los impulsores de la creación de Ascuma. Asimismo, en 2006 la localidad erigió un monumento en recuerdo al cretense. «Lo que se hizo en aquellos años fue aglutinar varias asociaciones que había por todo el Matarraña. Llerda, que nos dejó prematuramente, fue uno de los que más contribuyó a dinamizar la asociación y la actividad cultural del Matarraña», manifestó Juan Luis Camps, presidente de Ascuma.
Tras ser recibidos por el alcalde de Cretas, Fernando Camps, tuvo lugar la presentación del libro de Luis Rajadell ‘La Ternura del Pistolero’ basado en la historia del famoso y controvertido anarquista matarrañense Juan Bautista Albesa.
Otro de los actos del día fue la charla sobre la vendimia y una cata de vinos del Matarraña en el Centro Cultural que tuvo lugar tras la visita guiada al Centro de Interpretación de la lengua Íbera y la ronda literario musical por las bodegas de Cretas; durante el recorrido, los asistentes pudieron ver in situ el proceso de elaboración del vino y las labores que actualmente se llevan a cabo en plena campaña de vendimia.
Además se presentó un nuevo folleto turístico que recoge los lugares de mayor interés de la localidad y en el que aparece un mapa con los monumentos y parajes más representativos, así como numeroso material gráfico.
Pero sin duda el momento más lúdico se vivió durante la comida de hermandad en el restaurante la Era con la actuación de la Rondalla de Els Ports. El grupo Ya Babé con letras inspiradas en poemas de Desideri Lombarte clausuró la XXVI Trobada Cultural.
26 años de Asociación
La Asociación se creó en 1990 para resaltar los valores culturales, históricos y patrimoniales del Matarraña así como para la preservación de la lengua propia y el sentimiento de unión de las distintas localidades del territorio. Desde Ascuma años antes de que comenzase el proceso de comarcalización en Aragón, siempre se reivindicaron y resaltaron las distintas señas de identidad de los municipios que, a grandes rasgos, conforman hoy la comarca del Matarraña.
Desde que comenzasen hace 26 años, las Trobadas Culturales pretenden ser un foro de encuentro en el que resaltar la cultura, patrimonio y la lengua del Matarraña. Además la jornada contó también con la colaboración del Ayuntamiento de Cretas, del Instituto Ramon Muntañer y del Colectivo de Padres y Madres en Defensa del Catalán, Clarió.
Els vents renovadors, aperturistes i adaptats al segle XXI que se suposa que han arribat a l’Església amb el papa Francesc s’estampen contra les portes de la catedral de Barcelona.
Un cartell adverteix al cap de l’escalinata que condueix al temple que no es pot entrar amb els muscles o els genolls al aire, una norma perfectament alineada amb el moralisme més ranci. La regla, justificada per un suposat decor obligat en les visites al monument, no s’aplica en cap de les altres esglésies del mateix estil, de la mateixa època i de la mateixa confessió que esquitxen el barri Gòtic barceloní. Així, el passat agost, una xica del Matarranya que coneixie per primera vegada la Barcelona turística, oberta al món i cosmopolita es va haver de resignar –en vaig ser testimoni– a passejar pels voltants del monumental edifici perquè els guardians de la moralitat que vigilen totes les portes li van impedir l’accés. Els seus pecats eren una samarreta de tirants i uns pantalons curts. L’alternativa ere sotmetre’s a l’abús i, com feien algunes dones, comprar un ‘pareo’ a les venedores que ofereixen esta mercaderia a l’entrada. L’absurda i caduca prohibició té el regust de rigorismes religiosos que, en altres llocs, imposen, en la seua màxima degeneració, el maleït burka. Resulta incomprensible com l’administració –l’Ajuntament, la Generalitat o qui siga competent– permet que un monument probablement restaurat i mantingut amb diners públics aplique una discriminació tan absurda i desfasada per al seu gaudi. Pot ser l’arquebisbe baixaragonès Juan José Omella tingue alguna cosa a dir al respecte o, potser, alguna administració li haurie de donar un toc al prelat per a que es done per al•ludit.
