La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaOrigen: Dits (i fets) | L’ esmolet
L’alegria dels llicenciats (regiment ‘Inmemorial del Rey’, caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).
Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de la que està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolen poc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir el vertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja no existeixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagradables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple. Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega, de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de lliteres rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sòlid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passava alguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en què ens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorial del Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ens ho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sense cames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment en què estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els trenta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns estrips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença de vivències, ficcions basades en coses que vull creure que van passar.
El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que ser savis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allò que generen.
No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. Només passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I els he deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han perdut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no escriu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar alguna eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no funcionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun dia potser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els de mon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mi m’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unes frases per a no oblidar-ho.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 132, gener 2017
Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)
El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani. Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX, els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.
José Miguel Gràcia
(Publicada a La Comarca el 16 de desembre del 2016) Espina dorsal del Baix Aragó Històric. Des de sempre, la millor solució per anar en direcció a la capital d’Aragó i el ric nord-oest peninsular; …
(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016) L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de…
Origen: Toponímia urbana | Viles i Gents
Origen: «Los de la mulita roja» | L’ esmolet
Coberta i contracoberta del llibre
Aquest és el títol del nou llibre de la historiadora Encarnita Simoni Riba, coautora, amb el seu marit Renato Simoni, del celebrat treball Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). L’obra es subtitula El periplo de una familia durante la Guerra Civil a través de sus cartas, atès que parteix de les més de 70 cartes que l’autora va trobar al fons d’un bagul després de la mort de la seva mare. La singularitat de la troballa rau en què hi havia tant les enviades pel pare des del front com les que la mare li feia arribar des de la rereguarda, a més de les escrites per altres parents. A partir d’aquest fil conductor, assistim a la peripècia de les famílies de casa Verdura i de casa Antolino, que al capdavall s’assembla molt a la que van patir milers de persones en aquells temps convulsos.
La transcripció de les cartes va acompanyada de fragments d’entrevistes i converses amb familiars on explicaven detalls de la vida d’abans, durant i després de la conflagració, algunes d’elles fetes el 1977 per a la investigació sobre la col·lectivitat de Queretes. També ha extret informació de diversos escrits memorialístics d’aquest entorn familiar. Per a ajudar a tenir una visió general de la situació, hi ha 13 quadres intercalats on se’ns informa d’esdeveniments bèl·lics o socials remarcables. Els textos van il·lustrats amb retrats de la majoria dels protagonistes, fotografies dels indrets i reproduccions d’algunes de les cartes i documents, cosa que ens permet penetrar visualment en aquell món.
El llibre és el 6è volum de la col·lecció “Memorias bajoaragonesas” del Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA). Va presentar-se a la premsa a la biblioteca d’Alcanyís el 7 de novembre. La periodista Maribel Sancho va publicar una interessant entrevista a Encarnita Simoni al Diario de Teruel del 9 de novembre.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 30, desembre 2016