(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)
Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana. Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.
Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.
Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.
Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.
Juan Luís Camps
Comencem l'any visitant els sorprenents pobles i paisatges del #Matarranya. Nou DESCOBRIR al quiosc! https://t.co/cmbYjrWMth pic.twitter.com/gB1YrOqN47
— Descobrir.cat (@descobrircat) January 2, 2017
Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
No cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”, “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.
Artur Quintana i Font
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.